No és gens fàcil, tal com pinten les coses, ser docent. De fet no ho ha estat mai, però, si en altres temps la nostra tasca no era prou valorada, almenys se’ns deixava tranquils; ara, a més de continuar essent poc valorada tothom gosa a qüestionar-nos, quan no -alguns- a acusar-nos de “maltractament o d’incitació a l’odi”, pujant un esglaó més quan l’acusació d’adoctrinament no sembla prou. Pel que es veu, ara, caldrà vigilar el que la professora o el mestre diu a classe, no siga cosa que els fills o filles dels perruquers, sabaters, camioners o paletes -per citar professions dels pares i mares dels nostres alumnes- ens porten al jutjat perquè hem parlat de temes o qüestions que passen, que són reals, però que poden ofendre. Quan això passa, la llibertat de càtedra o no s’entén o es vol qüestionar.
Els professors i professores, companys de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, en són un exemple: maltractats i sentenciats sense que aquells que els maltracten i condemnen puguen, a hores d’ara, mostrar cap prova per la qual, es puguen entendre les seves sentències, ofensives i vexatòries. Qui així actua menysprea un dret tan fonamental com el principi d’innocència.
Mitjans de comunicació -diario El Mundo- amb fotografies, noms i cognoms i acusacions no demostrades, polítics -Albert Rivera, el “Führer”* de Ciutadans/Ciudadanos- reafirmant aquesta “sentència” són una mostra més de “les ganes” que ens tenen als docents que no combreguem amb la seva “paranoia” de persecució sistemàtica al castellà, d’odi a Espanya i d’adoctrinament independentista. Estan obsessionats i, com en el Quixot, on hi ha molins hi veuen gegants. Estan construint una realitat virtual de la qual en fan bandera i engany, venent un “producte” que té el suport i la complicitat de determinats mitjans de comunicació vinculats amb uns interessos que no són comuns. Si el temps i l’esforç que hi dediquen a la seva “docta ignorància” l’esmercessin a amoïnar-se realment per a conèixer la realitat i tenir una actitud propositiva en la millora educativa, tot podria ser d’una altra manera. No serà però així, continuaran buscant els gegants i, si no els troben, potser, acabaran per afirmar que els amaguem darrere els molins, reblant, això sí, que “ja ho deien ells que hi havia gegants”, però que els ho amagàvem amb els molins!
“Ara als del 155 sembla que se’ls ha girat feina i , seguint ‘pistes i denuncies’, investiguen altres 80 possibles casos de ‘males pràctiques’ per part de mestres i professors. Hem d’arribar fins aquí?, ho hem de judicialitzar tot?”
Com diu un amic meu en valorar certs “espècimens” humans: “quin personal!” (Vaya tropa!, en castellà). Ah, i la cosa no s’atura aquí. Ara als del 155 sembla que se’ls ha girat feina i, seguint “pistes i denúncies”, investiguen altres 80 possibles casos de “males pràctiques” per part de mestres i professors. Hem d’arribar fins aquí?, ho hem de judicialitzar tot? Si hi ha errors, que n’hi pot haver, no hauríem de procurar esgotar altres mitjans o instruments per a poder corregir-los? Tenint a l’abast el tutor o la tutora, altres professors, el cap d’estudis o l’equip docent, la direcció del centre o la mateixa inspecció, hem d’anar al jutge o a la jutgessa per a “solucionar” aquest problema?, han de venir dos “importants senyors” de Madrid a explicar el que han estat investigant?… Què volem? Posar solució o crear un altre problema?
El Síndic de Greuges, amb motiu del cas dels professors i professores de l’institut El Palau de St Andreu de la Barca, denunciava el fet que cap dels alumnes ni dels respectius pares i mares que, suposadament, es van sentir menystinguts o humiliats pels professors esmentats, va dir res, ni als tutors, ni a altres professors, ni a l’equip directiu, ni al consell escolar, ni a la inspecció. Van “tirar pel dret” i van anar al jutjat.
Tothom té dret, i tant!, a acudir a un jutge si veu vulnerats els seus drets, però soc de l’opinió que el que es puga solucionar sense plets és millor fer-ho així. Quan s’entra en una dinàmica judicial tothom s’hi veu afectat (“Pleitos tengas y los ganes” diu un conegut refrany) i, en l’àmbit educatiu l’afectació per a uns i per altres no és menor. Si el que es denuncia és veritat els professors seran sancionats, però la relació dels alumnes denunciants amb la resta de companys i professors es veurà greument deteriorada. Si, per contra, aquesta denúncia no s’ajusta a la veritat, els denunciants hauran d’assumir les conseqüències, que no seran només jurídiques o econòmiques. Potser per això, si un s’estima l’escola, si un valora l’educació i no en fa un instrument al servei dels seus interessos, sap que, amb voluntat, diàleg i esperit crític es pot fer molt camí, i que en el camí, si som fidels al text, tard o d’hora descobrirem que els molins de Sancho són més reals que els gegants del Quixot, tot i que el personatge principal de l’obra sigui un i no l’altre. Malauradament molts professors i mestres, amb el clima que s’està creant, un clima de permanent sospita per a induir a la por, tenim la sensació que el que alguns volen és que no fem aquest camí i que ens creguem el seu relat apòcrif.
