“És inexplicable l’absència de Déu”. Aquestes paraules, pronunciades per Benet XVI durant un dels tants conflictes que sacsegen el món d’avui, donen una idea molt clara del patiment i desconcert que caracteritza la nostra societat actual, i com aquesta mateixa societat busca allò que en la terra és inassolible. Estic llegint en aquests moments una novel·la escrita per un famós autor jueu, nascut a la Bucovina -terra de grans escriptors-; regió avui dividida entre Romania i Ucraïna, que va patir tots els terribles avatars del final de l’imperi d’Àustria-Hongria i, posteriorment, de les dues guerres mundials. En aquesta obra les al·lusions a Déu són contínues, cosa gens estranya tractant-se d’un autor jueu i els seus personatges sofreixen tots els menyspreus per la seva condició i l’han d’amagar per a salvar la vida.
Les paraules de Benet XVI m’han fet recordar una novel·la i un poemari en què la presència i l’absència de Déu és contínua i a la vegada com de contradictòria és la societat en el moment d’invocar o rebutjar la figura de l’Ésser Suprem.
Per una part, Tot esperant Godot, de l’irlandès Samuel Beckett, una de les obres de teatre més conegudes per la ruptura que va suposar amb el teatre que fins llavors es realitzava. Per la novetat i el seu plantejament, Beckett ha estat considerat un dels escriptors més influents de la segona meitat del segle XX, sobretot a partir de la concessió del Premi Nobel de Literatura el 1969. El tema és molt conegut: dos personatges, Vladimir i Estragón, estan esperant Godot, amb la incertesa de si vindrà o no. Per a matar l’avorriment, i amb uns diàlegs absurds, juguen sense cap sentit, mentre deixen passar el temps i esperant inútilment Godot, que no arribarà mai. És interessant observar -una observació repetida fins a la sacietat- que el vocable anglès GOD (Déu) permet suposar una interpretació sobre l’absència de Déu en el món contemporani, com Vladimir i Estragón, que no el veuran mai, i passant els dies i el temps.
L’altre llibre, escrit per la poetessa rapitenca Carme Cruelles, porta per títol Com fileres de formigues i el seu magnífic pròleg, a cura de Miquel Reverté, ens diu: “La dona ha mirat de tan a prop tot allò que l’envolta, amb tant de romanticisme, d’una forma tan vital i física que ens ha fet oblidar que l’existència també allí corre cap a la mort, allà on comencen les fosques rutes”. Unes fosques rutes, com el camí desolat de Vladimir i Estragón, que conduïxen, sí o no, a Déu. En el seu poema Fòssil, Carme Cruelles ens relata la impossibilitat, la incertesa i la pèrdua de temps de trobar a Déu. Un Déu que s’amaga, que no es deixa veure i que intenta desaparèixer. Un poema que possiblement sigui el millor de tota la seva producció i el seu final és commovedor:
Segurament Déu també tem la mort
I cada cop s’amaga més per evitar-la.
Dos obres, teatre i poesia, que d’alguna forma ens aproximen a Déu -malgrat absències i amagatalls-, tan necessari en el món actual.
I vostè, amic lector, segueix esperant Déu?
