El ciutadà Smith

Llicenciat en economia per la UNED

No sé si coneixíeu el ciutadà Winston Smith. Segurament, alguns de vosaltres sí, altres potser heu sentit parlar d'ell, però la majoria mai heu escoltat el seu nom. Doncs, resulta que el ciutadà Winston Smith treballava de funcionari i com a bon empleat públic realitzava la seva tasca de la millor manera possible, en amor i gratitud a aquell Estat benvolent que al final de mes li pagava la seva nòmina per les seves tasques realitzades correctament. Concretament, estava adscrit al cos de funcionaris del Ministeri de la Veritat, com també podria ser el Ministeri de Propaganda o de l'Interior. El nom no fa la cosa, els fets sí. La seva missió o millor dit la seva tasca era elaborar informes tergiversant la realitat, modificant els fets i adaptant-los a la conveniència i als interessos de l'Estat tot Poderós. Un Estat que controlava tots els passos i pensaments dels seus ciutadans on regnava el pensament únic i la discrepància estava penalitzada en unes vacances ben pagades a un hotel de mala mort, on les portes són de ferro, les finestres adornades de barrots d'acer, el menjar indigestí i milers de vigilants tenien cura dels seus hostes.


Aquest Estat, on residia i treballava el ciutadà Winston Smith, la societat estava dividida en tres classes: Els dirigents, els funcionaris i la prole. Els dirigents vivien la mar de bé, com sempre ha estat i sempre serà. Els funcionaris eren uns privilegiats, amb carnet del partit amb adhesió incondicional a les seves idees, fanàtics defensors del sistema i patriòtics a ultrança. Ja sé sap que mai s'ha de mossegar la mà que et dona de menjar. Per tant, sempre disposats a denunciar al traïdor, a la discrepància i a qui faci falta per mantenir el seu càrrec i privilegis. La prole era el poble, la misèria, els descamisats, els desfavorits, els treballadors amb sous de misèria, aquells que mantenen el sistema a canvi de viure en condicions paupèrrimes, però adherits a la causa d'aquell Estat, onejant banderes nacionals i cantant himnes patriòtics. L'orgull nacional és superior a la misèria dels necis i manipular el pensament de la gent mitjançant proclames patriotes és ben fàcil. Ja sigui en nom de Déu, del Tsar o de la Pàtria.


Però, un dia el ciutadà Winston Smith, va cometre un error, una imprudència, una traïció al sistema. Aquella deslleialtat era enamorar-se d'una altra funcionària, concretament de Júlia. Amb el seu amor van trair la seva fe cega a l'Estat fins llavors inqüestionable. Tanmateix, es van conjurar que lluitarien contra aquell estat opressor, que despertarien les consciències del poble fins a l'objectiu final, que consistiria a derrocar aquella classe dirigent que mantenia el seu poble com a esclaus i en condicions indignes. I sobretot que el seu amor ningú mai els arrabassaria perquè aquell amor només era seu i només seu.
La veritat és que la cosa va acabar molt malament per a aquella parella de lluitadors clandestins que volien canviar el món. L'Estat omnipresent que tot ho controla i tot ho vigila al final deté aquells dos amants i revolucionaris. Un cop detinguts són torturats fins que abjuren de tot i de tothom, fins que es delaten a ells mateixos, fins que humiliats perden la seva dignitat com a persones. L'Estat torna a guanyar, torna a vèncer. La discrepància desapareix i aquells que volien alliberar el poble es tornen dòcils i partícips del sistema confessant amor il·limitat a l'Estat tot Poderós.


No sé si heu arribat fins aquí, però si és així, només he de dir que la història que he narrat correspon a la novel·la 1984, escrita per George Orwell l'any 1948. El cert és que guardant certes diferències, l'obra em recorda molts paral·lelismes en els fets que hem viscut aquests dies. Uns fets que l'Estat tot Poderós, ajudat per una massa de funcionaris adherits al règim i uns mitjans de comunicació còmplices de divulgar una realitat paral·lela, ha humiliat fins a fer jurar amor cec a la norma suprema a un conjunt de polítics i activistes catalans pel simple fet que un dia varen proclamar amor a un altre Estat imaginari. Això sí, aquest cop sense tortures ni vexaments inhumans, simplement indicant on estava situat aquell hotel de portes de ferros i finestres de garrots d'acer. Pobre Nelson Mandela si aixequés el cap.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article