S’apropen les eleccions municipals i hi ha candidats que proposen pactes de ciutat, podríem dir-ne de municipi per generalitzar-ho en el context eminentment rural de les Terres de l’Ebre. És a dir, proposen situar algunes qüestions per sobre de la batalla política i arribar a consensos bàsics entre els diferents partits sobre estos temes. Tampoc no és, naturalment, exclusiu de la política local.
L’estatal i la nacional o autonòmica tenen àmbits (educació, sanitat, política energètica) en què clarament els consensos estratègics haurien de primar per sobre dels vaivens de les legislatures de quatre anys o menys, perquè esgotar la legislatura sembla que s’està convertint en un impossible. Els Pactes Nacionals a Catalunya (com el de l’Educació en època de l’ampostina Marta Cid), plantejats i en alguna mesura executats durant l’època del tripartit, en serien un exemple. Ara, amb el conflicte polític bullint, això és més que improbable en el terreny nacional o estatal, però no tant, o no ho hauria de ser, als pobles i ciutats.
El que plantegem és que, efectivament, hi ha sectors en què no és complicat que les diferents forces polítiques i els agents socioeconòmics implicats tinguen clar un mateix diagnòstic i puguen acordar mesures d’actuació.
Esta setmana un alcaldable nou, el d’Esquerra a Deltebre, ha proposat alguns grans pactes de municipi, a la vegada que a Tortosa el govern i el principal grup de l’oposició han enfocat, des d’òptiques diferents, un dels principals problemes que arrossega la ciutat des de fa dècades: el mal estat d’alguns edificis del nucli històric. Seria este un exemple claríssim d’àmbit en què els partits haurien de fer un esforç per a compartir diagnosi, implicar propietaris i professionals i acordar si més no una sèrie de mesures bàsiques, guanye qui guanye les properes eleccions del maig i governe qui governe els propers mesos.
El cas és que fins ara, als pobles i ciutats de les Terres de l’Ebre i en general arreu, esta pràctica lloable ha estat una excepció aïllada quant no una quimera. Governs d’unitat -com el de Flix -potser podran tenir més tendència cap a esta direcció, però el que resultaria excepcionalment positiu és que es posen d’acord en alguns llocs i en alguns temes, agents i ideologies diferents. Quan hi ha problemes ineludibles, o potencial o reptes igualment inqüestionables, el pacte hauria de ser una eina habitual de l’anomenada nova política que, com la transparència o la participació ciutadana, no es quedés només en el discurs o en la partida anecdòtica, sinó que tingués una incidència central en la política municipal.
