El repte de protegir la pedra seca

Editorial

Fa quatre mesos que l'art de la pedra seca està declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. El reconeixement ha servit per a oficialitzar la posada en valor d'este tècnica constructiva, com ja havien fet professionals de l'arquitectura, pagesos, aficionats i defensors del patrimoni cultural. Una fórmula, la de la pedra en sec, que ha modelat el paisatge ebrenc -i tants altres de la Mediterrània- i li ha atorgat una personalitat a què no hauríem de renunciar com a societat.

Els diferents elements de pedra seca que continuen aixecats i en bon estat al nostre camp ens oferixen no només un relat sobre la manera de fer dels nostres avantpassats, sinó també una imatge vigent de convivència entre l'home i la natura, en el context de la Reserva de la Biosfera que som, que l'abandonament progressiu de conreus i l'avenç del sòl urbà pot posar en perill a llarg termini. El territori està tan farcit de casetes o altres elements de pedra en sec en bon estat de conservació com de màrgens que cauen i ningú no torna a aixecar, tot i que continuen tenint una funció important en el manteniment de l'estructura de les finques rústiques.

El repte pendent, com es radiografia en el reportatge de quatre pàgines que obre esta edició en paper seria protegir les construccions més valuoses des del punt de vista de la tècnica i del significat o ús que se'n feia o se'n fa.

La mateixa protecció que hem reclamat per a les oliveres mil·lenàries, fonamentada sobretot en una qüestió paisatgística i sociocultural, es pot demanar per al paisatge de la pedra en sec, sobretot per a evitar que la desaparició d'elements, en el cas de la pedra seca més per inacció que per especulació, continue avançant de forma impune. De fet, la passada tardor gairebé van coincidir en el temps la declaració de la pedra en sec com a patrimoni immaterial i la de les oliveres com a Patrimoni Agrícola Mundial. Dos catalogacions de pes que ens donen la raó.

No caldria probablement, envers la pedra seca, buscar noves eines reguladores ni protegir la totalitat dels elements. Potser n'hi hauria prou, com assenyala l'arquitecte Antoni López Daufí en el reportatge esmentat, a fer servir nivells de protecció ja previstos i determinats per la legislació vigent: que els ajuntaments incloguessen els elements més representatius al catàleg de Bens Culturals d'Interès Local, o que s'hi pogués aplicar en alguns casos excepcionals el nivell de protecció que atorga la catalogació com a Bens Culturals d'Interès Nacional. És qüestió de voluntat social i política.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article