Si hem estat reivindicant des d’estes línies que no és aconsellable barrejar àmbits electorals (comicis generals, autonòmics, locals….) per a fer interpretacions polítiques i que seria bo que el pròxim 26 de maig els electors ebrencs votessen en clau estrictament local (intentant dixar al marge el conflicte nacional o la política estatal) a les eleccions municipals; i en la clau que consideren oportuna, a les eleccions europees, no farem ara una anàlisi dels resultats del 28 d’abril en clau estrictament municipalista, perquè no seríem coherents, però a ningú se li escapa que esta lectura és en alguna mesura inevitable, i que l’excepcionalitat del moment fa que en els últims anys el procés sobiranista català i tot el que se’n deriva haja marcat el vot de totes i cadascuna de les eleccions a què hem estat convocats els calatans i els ebrencs, que no han sigut poques.
Els resultats de les eleccions a les Corts estatals del 28-A s’han de llegir en clau sobretot estatal, però ens despleguen algunes tendències que no es poden ignorar en qualsevol àmbit d’anàlisi. És més, són tendències que lliguen perfectament amb les apuntades en l’avantasala de les eleccions municipals. Començant per l’enfonsament del PP, a Catalunya, a Tarragona -on el partit mantenia bosses històriques de vot al Tarragonès- i en particular a les Terres de l’Ebre. Haver baixat de la barrera dels 5.000 vots al territori no és una casualitat si analitzem que el partit, sense nous referents a les quatre comarques del sud, només hi ha presentat vuit candidatures per a 52 alcaldies.
Si continuem per la recuperació del PSC, esta no ha tingut encara una traducció sobre el territori (esta setmana expliquem tot just que al Baix Ebre els socialistes han perdut alguns alcaldes i regidors de referència), però sí que ha activat les expectatives dels socialistes catalans, especialment en els municipis més grans. I sembla inqüestionable que estes eleccions han contribuït a desestigmatitzar el PSC en el context de la política de blocs dibuixat pel conflicte català en els darrers anys.
Amb els comuns encomanats a l’Ebre a l’èxit o fracàs de Movem com a corrent sulocal; amb JxCAT i el PDeCAT encara envoltats de tants potencials com incerteses, i amb Ciutadans en procés de desplegament i, per tant, també, amb una dinàmica encara per definir sobre el mapa territorial, si algú ha estat la gran protagonista del 28A a l’Ebre ha estat Esquerra, que ha aconseguit la seua tercera victòria consecutiva amb uns números d’escàndol: més d’un 38% en percentatge de vot i victòria parcial en 47 dels 52 municipis, havent presentat fins a 46 candidatures a les eleccions generals. Totes són xifres de rècord per als republicans, que, si cristal·litzen en un reguitzell d’alcaldies, hauran de pensar a partir d’ara a gestionar l’èxit que els dona una posició extraordinàriament hegemònica. Una tendència que sembla ara mateix imparable de cara a les municipals.
