S’ha acabat la fase oral del judici als líders independentistes al Suprem, que ha quedat vist per a sentència. Una sentència que s’entreveu a l’horitzó com un esdeveniment cabdal en l’evolució no només del procés separatista català, sinó en general d’un conflicte polític que, amb seu a Catalunya, ha posat en qüestió institucions com la Fiscalia General de l’Estat i en general l’essència democràtica d’un Estat que, encomanat al poder judicial, hi ha el risc que es puga sentir davant l’oportunitat de suturar una ferida per la via de la repressió i el càstig exemplaritzant. Una sentència que, no pot ser d’una altra manera, serà política. Perquè la política, entesa com a procés de presa de decisions en grups humans, catalitzat o no a través d’una autoritat i un poder, estarà present per força en les valoracions que facen els membres del tribunal. De fet ho ha d’estar, perquè els jutges no poden obviar els contextos socials i polítics.
La política està present des d’un extrem fins a l’altre del ventall de possibilitats que se li obren al tribunal. Seria una decisió eminentment política retornar el conflicte a la via exclusivament política, com han demanat alguns dels al·legats que es van poder escoltar en l’últim dia del judici. Però encara ho seria més aferrar-se al delicte més greu que continua demanant la Fiscalia, la rebel·lió, només per a exhibir capacitat punitiva davant del moviment independentista o davant de qualsevol altre moviment polític que estiga disposat a arribar lluny a l’hora de qüestionar el sistema i les lleis vigents. Podria resultar-ne, però, en el cas indesitjable d’una sentència condemnatòria per rebel·lió, una sentència tan política com desajustada i anacrònica, ja que ha pogut quedar prou clar que el que ha passat ni s’adiu de cap manera al tipus penal previst de la rebel·lió ni s’adiu rigorosament al de la sedició.
Han passat coses que no havien passat mai, i el legislador, que és polític i que sempre va a remolc de la realitat, hauria de legislar de nou i actualitzar les tipificacions del Codi penal en relació amb estos fets.
Mentrestant, el que s’ha desplegat amb una contundència legítima que ha arribat a fer trontollar els fonaments de l’Estat, ha estat només un moviment polític, pacífic i persistent que ningú ha sabut contrarestar amb política. Un moviment que va tenir la capacitat històrica i democràticament lloable d’organitzar un referèndum prohibit per l’Estat i que a partir d’aleshores va cometre errades de càlcul i de ponderació del seu suport social o internacional, sí, però que no defallirà per una sentència exemplaritzant. Al contrari, una sentència dura el que aconseguirà serà acabar de confirmar el camí a aquells que durant este procés han començat a desvincular-se emocionalment de l’Estat espanyol. No només perquè, des de la seua ideologia, no els agrade la sentència o l’Estat que la sustente, sinó perquè atenent als testimonis i a les imatges que s’han escoltat i vist en seu judicial, i atenent sobretot al que va passar al carrer i als col·legis electorals de l’1 d’octubre. És impensable que es puguen dictar penes de presó a l’alçada del que demana la Fiscalia o Vox, si com ha repetit Marchena es jutgen els fets.
