El projecte territorial

Editorial

Amb la constitució dels ajuntaments, el segell dels pactes de govern municipal -més enllà que només se n’han concretat en 9 dels 52 ajuntaments de les quatre comarques ebrenques- i els primers plens de la legislatura, s’ha posat a caminar un mandat en què els consistoris han de fer mans i mànigues per a contribuir que la recuperació econòmica oficial, que la URV ens recorda un cop més que no ha tingut a les Terres de l’Ebre la mateixa incidència que a altres territoris, comence a repercutir majoritàriament en la qualitat de vida deels nostres veïnatges.

Constituïts els ajuntaments, però, falten ara els consells comarcals i la Diputació de Tarragona, i és aquí on els partits majoritaris o els partits implicats en els pactes que es puguen materialitzar per a governar estos ens supramunicipals, han de prioritzar un projecte de territori, de Terres de l’Ebre, ajornat i aparcat en els darrers anys per la impossibilitat de desplegar la llei de vegueries, la crisi política de país i la falta d’impuls al Pla estratègic de les Terres de l’Ebre.

És el moment en què, al marge de colors polítics, els partits haurien de fer un pas endavant per a tornar a posar el territori a l’agenda política, i sembla que Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que va guanyar folgadament les eleccions del 26 de maig i que té garantida (amb un pacte de tots contra Junts a la Terra Alta) la presidència dels quatre consells comarcals del territori, està per la faena.

Els republicans semblen disposats a donar viabilitat al projecte que van posar sobre la taula durant la campanya electoral del 21D (els comicis autonòmics convocats al recer de l’article 155 de la Constitució Espanyola) en el sentit de mancomunar els quatre consells comarcals de les Terres de l’Ebre com a fórmula intermèdia en l’estroncat camí cap a la vegueria.
Es tracta d’un projecte territorial que, òbviament, requerix la complicitat del govern de la Generalitat i, per tant, si més no, de l’espai del PDeCAT i Junts Per Catalunya, ja que només si el govern del país hi creu serà possible una especificitat i singularitat que reconega les Terres de l’Ebre com a unitat política i administrativa i s’anticipe a la resta de vegueries previstes.

A més a més, si esta mancomunitat ha d’encetar el camí cap a la vegueria de l’Ebre, seria desitjable que anés rebent competències tant de la Generalitat com de la Diputació, que recordem que pertany a l’administració estatal. Una presidència ebrenca de la Diputació de Tarragona possiblement obriria moltes portes en este sentit. I tot plegat s’ha de fer, per anar bé, amb la implicació del màxim de forces polítiques (més enllà que ERC i el PDeCAT puguen activar la maniobra), treballant amb constància i passos ferms i sense vendre fum. Perquè, no ens equivoquem, estem davant d’un repte més que complex, que requerix grans consensos i bona lletra.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article