Cada cop que hi ha un incendi

Editorial

És fàcil parlar. Hauríem d’aprendre les lliçons. L’únic supervivent d’entre les sis víctimes del fatídic incendi d’Horta de Sant Joan, del qual properament es compliran deu anys, en la seua primera aparició pública després de l’accident demanava a la societat en general una reflexió, recordant implícitament que els dies i setmanes posteriors al foc d’Horta es van anar omplint pàgines que qüestionaven la faena dels coordinadors d’emergències dels Bombers i, per extensió, del cos en general.

Cada cop que hi ha un incendi, hi ha veus que cauen en la temptació de tornar a parlar més del compte, mai en la mesura d’aquells dies, perquè, tot siga dit, som una societat feliçment reconciliada amb els Bombers; que reconeix especialment la faena d’este col·lectiu d’emergències, que assumix que tenim un dels considerats millors cossos de Bombers quant a tasques d’extinció i que, de fet, demana més recursos personals i materials per al cos, en un any en què s’han evidenciat mancances intolerables fruit dels anys de desinversió i retallades per la crisi econòmica oficial.  

Cada vegada que hi ha un incendi, també es barregen interessadament altres temes, encara amb les flames descontrolades, per a fer política. I la gent diu la seua sense rigor, arrecerada en un bar o en la regularitat diària dels programes radiotelevisius de debat en què els protagonistes saben de tot, també de gestió del territori i dels incendis.

Dimecres, en qüestió d’hores, un cúmul de factors van atiar de forma excepcional un foc que va començar entre la Torre de l’Espanyol i Vinebre, i va avançar de forma esfereïdora fins a convertir-se en l’incendi que ja havia cremat, al tancament de l'edició en paper, el major nombre d’hectàrees que es recorden en un foc a les Terres de l’Ebre en les últimes dècades.

L’origen sembla imputable a una fatalitat i l’espectacular propagació, a unes circumstàncies concretes sobre les quals sí que caldria fer un debat seriós un cop l’incendi estiga extingit:abandonament de camps agrícoles i forestals que amanix el combustible per a generar grans incendis activats i alimentats per unes condicions climàtiques canviants. Som bons en extinció, però és obvi que no es fa prou en prevenció, en gestió del camp i del forest. El que no té cap utilitat és recordar-se’n només cada cop que hi ha un incendi.  Des del rigor tècnic i el nou escenari climàtic i paisatgístic, ens hem de preguntar què podem fer -i fer-ho- per a evitar que un dia l’incendi en qüestió es convertisca en insufocable. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article