Extingit l’incendi de la Ribera d’Ebre, són dies de reflexió. Una reflexió feta en el context d’unes variables que no ens agafen de nou. Canvi climàtic, temperatures més altes i ambient més sec durant més dies seguits al llarg de l’any, sequera, falta de gestió de boscos majoritàriament en mans privades i abandonament de camps agrícoles per la falta de rendibilitat de l’agricultura, si més no d’alguns dels conreus tradicionals de la zona; despoblació, etcètera. Un còctel perfecte perquè les flames facen el seu camí.
En relació amb l’incendi de la Ribera, que va avançar durant hores com el més devastador del segle a Catalunya i finalment ha deparat un balanç d’hectàrees cremades menys negatiu del que auguraven les pitjors previsions, es pot agafar com un avís, l’enèsim. Un avís dels grossos. Com avisos són els petits focs que han anat espurnejant pel territori i pel país durant el mes de juny. Estem tots avisats i seria una irresponsabilitat col·lectiva massa gran que el debat que s’ha generat als mitjans i a la societat, sobre les necessitats de posar el focus d’una vegada per totes -molt més enllà dels dies d’influència del foc- en la gestió del forest i la revitalització de l’agricultura, es convertís en un castell de focs d’artifici, sorollós, volàtil i caduc fins a l’esbufec. Horta va posar damunt de la taula una sèrie de lliçons.
Arran del foc de la Ribera, afortunadament, no ha calgut lamentar danys personals més enllà de l’estrès a què han estat sotmesos els cossos d’extinció -alguns bombers van requerir hostpitalització- i de protecció civil. Però és aleshores que es pot fer el debat seriosament amb tots els ets i uts, i si arribem a la conclusió que, com planteja l’especialista en agroecologia Marc Talavera, tots som responsables dels hàbits socioeconòmics -consum insuficient dels productes quilòmetres zero que alimenten un lliure mercat enemic del pagès- que conduïxen a tenir un camp i un bosc amanits per a cremar, tots hem de fer el nostre este debat. Començant, això sí, per l’Administració, perquè quan els polítics s’omplen la boca d’equilibri territorial, això implica posar de veritat el territori en equilibri.
