La falta de cultura de coalició a l’Estat espanyol ens aboca, si no hi ha sorpreses de darrera hora, a unes quartes eleccions generals en quatre anys. Una situació impensable a principis de segle.
Els principals responsables polítics actuals es mostren incapaços de sortir de la zona de confort que els oferia el bipartidisme, bé com a sistema del qual participaven sense alternativa bé com a sistema a combatre. Uns vivien millor amb el bipartidisme. Els altres vivien -o naixien- millor contra el bipartidisme. El cas és que, com passa també amb l’independentisme i el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, sembla que hi ha encara massa agents polítics entestats a negar l’evidència: l’statu quo ha canviat, pese a qui pese, i les noves formes de fer política han d’anar més enllà del discurs de les intencions i han de passar a l’acció, que implica negociar per entendre’s, per a resoldre, per a governar, no pas negociar de cara a la galeria per a després centrar els esforços en la batalla dels relats.
La incapacitat de l’esquerra -n’hi hauria per a fer un editorial a banda sobre la tradicional tendència fratricida de les esquerres- per a pactar un govern, fins i tot després d’haver driblat a les urnes el fantasma de la unió de les tres dretes, és la mostra més evident que hi ha partits que pretenen que el progrés discursiu no afecte la realitat ni la zona de confort que retenen a l’imaginari: governar amb majoria monocolor o combatre majories monocolors des de la còmoda hostilitat de l’oposició. Per no parlar de la situació a Catalunya, on encara que no s’hagen hagut de repetir eleccions per incapacitat de configurar un govern, l’excepcionalitat ho emplena tot fins al punt de condicionar qualsevol progrés substanciós en el govern del país.
Definitivament, estem bloquejats, tant a Catalunya com a Espanya, tant és si juntes o separades, i és responsabilitat dels polítics buscar fórmules, no només conjunturals sinó també estructurals -si és necessari amb la reforma de la sagrada Constitució- per a trencar este bloqueig. Siga com siga, el cas és que de moment serà la ciutadania, si més no amb la despesa d’una nova convocatòria electoral, qui pagarà la factura del gran contrasentit que en temps de pacte i diàleg efectiu ineludibles, els polítics siguen incapaços de dialogar de veritat i pactar.
