La carpeta del debat sobre els correbous, recurrent, ha dixat d’estar latent i sortir puntualment a la palestra a cada incident o enfrontament entre taurins i animalistes, per a quedar-se damunt de la taula per un temps, tot fa indicar. Un temps, d’ofensiva antitaurina i reivindicació taurina, que caldria aprofitar per a debatre-ho tot des d’un mínim respecte i empatia entre les parts. Virtuts que, si més no des dels extrems ideològics d’esta història, poques vegades ha existit amb totes les conseqüències.
Des d’estes línies no ens hem arribat a significar mai del tot ni amb una causa ni amb l’altra, més enllà de condemnar agressions com les que es van produir contra un grup d’animalistes fa més de tres anys al Mas de Barberans o discursos incendiaris d’un reducte del sector taurí, i de denunciar igualment el menyspreu i la superioritat moral amb què en alguna ocasió alguns col·lectius animalistes han tractat i tracten els aficionats als correbous. Ara ens sembla el moment d’instar a un diàleg i una negociació en què les dos parts dixen de banda el tot o res, per molt que els discursos actuals sí que estiguen, de forma estratègica, en esta posició: els partidaris de l’abolició volen acabar amb totes les modalitats i totes les expressions culturals que es deriven dels correbous i els taurins no volen renunciar a cap modalitat ni es plantegen, sembla, de portes enfora, cap modulació de res. Encara més, quan ERC ha plantejat una comissió per a continuar desplegant la llei del 2010 i eliminar l’hipotètic patiment de l’animal, el sector taurí ha reaccionat negant qualsevol patiment.
Sí que fa anys que es plantejava des d’este mateix espai editorial que arribaria un dia en què modalitats com el bou embolat haurien de ser replantejades de forma parcial o total. I ha arribat el moment. De la mateixa manera que pensem que posar totes les modalitats dins del mateix sac és un exercici poc racional de pragmatisme combatiu.
Demanem, doncs, un diàleg entre les institucions i els sectors i els territoris implicats que s’hauria d’haver produït abans que ningú s’agafés la llicència d’encendre la metxa al Parlament i ja en parlarem. És evident, sense entrar al debat moral, que l’aprovació d’una proposta de resolució a la cambra catalana a favor de prohibir tot tipus de correbous s’ha fet sense haver tingut en compte l’opinió d’un territori com les Terres de l’Ebre que, agrade o no a segons qui, tenen com una de les senyes d’identitat els correbous. I això, només per la magnitud de la realitat, és i ha de ser respectable fins que entre tots no decidim com abordar-ne el futur. I això no vol dir que s’haja d’identificar en la seua totalitat les Terres de l’Ebre amb el sector protaurí, perquè hi ha molta gent a l’Ebre que, legítimament, faltaria més, està en contra dels correbous.
Comencem a dixar enrere etiquetes, apriorismes i menyspreus i, d’una vegada per totes, parlem-ne.
