Diumenge és el Dia Internacional per l’eliminació de la violència contra les dones, una xacra que no cessa.
És obvi que al voltant d’esta amenaça que ens colpeja insistentment, les societats, sobretot les més avançades, han anat guanyant consciència col·lectiva i espectre d’acció des de les administracions i entitats que lluiten per a fer-hi front, però en este context, encara resulta més trist que la tossuda realitat ens enfronte a unes xifres intolerables que no semblen situar-nos en una tendència a la baixa, com caldria esperar.
Fins a 104 dones han estat assassinades a Catalunya en l’última dècada, i els resultats de l’enquesta de violència masclista del 2016 a Catalunya eren pitjors que els del 2010, en tots els símptomes de violència plantejats: un percentatge més elevat de dones que sis anys enrere afirmaven haver patit fets d’especial gravetat, tocaments amb violència, violacions o intents de violació, agressions físiques o amenaces greus. Per a reflexionar profundament tots plegats.
També resulta especialment frustrant que si la moralitat d’este editorial és compartida pels discursos públics de tots els agents socials, administratius, judicials o policials, no trobem la manera de fixar un punt d’inflexió en este malson.
Podem tenir la temptació d’alleugerir-nos en veure que el percentatge de dones ateses als SIADs que es troben en situació de violència masclista és a les Terres de l’Ebre la meitat (17%) que a tot Catalunya (35%), però en esta lluita no hi ha matisos territorials ni hi haurà pau col·lectiva i sensació d’haver fet els deures fins que les xifres no tendisquen a zero.
Fins que aquell 6% d’homes (i el 2% de dones!) que creu que no dixar que la dona parle amb altres homes no és violència masclista, dixe de sortir a les enquestes, i no pas perquè amaguen la seua opinió sinó perquè s’adonen que el que estan defensant és just el que fonamenta el drama al qual ens referim.
