Un conflicte laboral i un conflicte administratiu han penjat un interrogant en els darrers dies a dos projectes industrials més o menys vinculats al territori.
Un, el de l’antiga Dapsa, amb un grau d’implantació indiscutiblement transcendental per al Baix Ebre i Montsià, amb prop de 400 llocs de treball directes en dansa i els que es podrien generar si la firma paperera, ara Saica Pack, duu finalment la planta al màxim de la seua capacitat. L’altre, el de la plataforma marina de cru Casablanca, de Repsol, amb menys arrel al territori, però igualment important pel que hi esquitxa pel que fa a convenis socials i perquè també en depenen si més no l’activitat al port de la Ràpita, on tenen la base els vaixells de suport per a garantir la seguretat de la infraestructura.
En el primer cas, el govern fins i tot ha considerat prioritari, d’“interès general”, el projecte industrial de Dapsa, i seria difícil d’entendre que no s’acabés de rubricar una entesa entre l’empresa i els treballadors perquè es puguen dur a terme totes les inversions productives previstes. No val a posar tota la pressió a les espatlles dels treballadors, perquè la necessitat territorial no ha de passar per damunt dels seus drets laborals i d’un acord digne per a la implantació de més torns, però a ningú se li escapa (en este sentit resulta simpàtica la intercessió dels alcaldes) que la pèrdua d’encara més múscul industrial, un dels pocs sectors que garantix sous més dignes i estabilitat, seria molt difícil de digerir des del punt de vista dels interessos socioeconòmics de les dos comarques del sud del país. El que cal, des de les administracions i el sindicat, és vetllar perquè l’empresa no s’aprofite d’esta necessitat com a territori.
En el segon cas, sense avalar ni rebutjar una activitat extractiva que té en el seu risc mediambiental el principal argument dels seus detractors, cal demanar al Govern espanyol una resposta, en un sentit o en un altre, perquè també serà difícil entendre que si l’activitat complix totes les normatives i hi ha jaciments amb el permís vigent, Casablanca cesse per una qüestió ideològica. A mig termini, més enllà del Consell de Ministres d’un govern amb un signe determinat d’este divendres, el que caldria és que partits polítics i operadors acordessen una política energètica coherent a llarg termini, al marge dels vaivens de la política de mirada curta.
