Un 2019 carregat d’incerteses transcendents

Editorial

Els grans temes del 2018, els que destaquem amb el suplement especial de resum de l’any, tenen una continuïtat incerta i transcendent en el 2019 que tot just acaba d’arrencar.

El 2018 ha dixat l’independentisme orfe d’una estratègia política unitària, a tocar d’un judici que s’entreveu com el principal entrebanc per a resoldre el conflicte polític. Ni el sobiranisme, ni majoritàriament Catalunya, no pot acceptar una condemna per delictes com la rebel·lió o la sedició que difícilment tenen encaix en els fets objectius del setembre i l’octubre del 2017, i el 2018 s’ha encarregat de constatar la inflexibilitat de la maquinària judicial espanyola, atiada per una fiscalia escorada essencialment a la dreta.

Serà una mala notícia, com ara una condemna en ferm per delictes gravíssims, la finestra d’oportunitat que busca una part de l’independentisme, ansiós de tirar pel dret? Tot plegat sembla una incongruència difícil de gestionar i de digerir, que els propers mesos hauran de posar en joc. 


Uns mesos en què la política en majúscules haurà de baixar, després d’anys d’excepcionalitat, a la proximitat de la política local, dels problemes del carrer de la cantonada de casa, amb uns comicis municipals als quals per primera vegada hi concorreran marques polítiques impulsades en el context ineludible del procés independentista.

Com afectaran les qüestions locals a uns resultats que seran llegits tant sí com no en clau de procés?  Quina repercussió tindrà la polarització consagrada pel procés sobre les candidatures i els discursos amb un accent més municipalista? Podem dir que tot està obert, i que ens esperen uns mesos apassionants. 


L’altra gran qüestió que destaquem a la portada del resum especial de l’any, la mobilitat a l’eix mediterrani, també ens oferix un 2019 carregadíssim. És gairebé impensable que l’any que comença no siga l’any de l’entrada en operació de la variant ferroviària entre Vandellòs i Tarragona,  després de més de dos dècades d’espera, i això obre a les Terres de l’Ebre un horitzó de millors serveis ferroviaris, amb més freqüències i més prestacions, que la Generalitat ha de saber concretar. No es pot permetre el luxe de fer-nos perdre novament el tren o d’anar a remolc del que ja han fixat de forma consensuada altres territoris veïns. 


El 2019 també ha de ser l’últim any de la concessió del tram ebrenc de l’autopista a Abertis. Això obre també el ventall: una volta el Ministeri de Foment ha dit per activa i per passiva, i tant amb el govern del PP com amb el govern del PSOE, que no allargarà la concessió, toca preguntar-se si s’instaurarà un sistema de peatges tous per a poder pagar el manteniment de la via o el Govern espanyol, cosa poc probable, assumirà tota la despesa a través del pressupost general de l’Estat. L’altra variable és la vinyeta o taxa de pagament per ús de tota la xarxa viària, que vol instaurar el Govern de la Generalitat. Això quant al model de gestió, a costa de les infraestructures pendents de construir, com l’A-7. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article