Els comptes i els contes de l’Estat

Editorial

Una altra vegada un avantprojecte de pressupost de l’Estat en què la principal inversió per a les Terres de l’Ebre és una partida que podríem estar unes hores discutint si conceptualment correspon a una inversió com a tal.

Podríem parlar més aviat de despesa ineludible, d’hipoteca ambiental, de passiu que podem dixar d’atendre i d’assumpció amb diners públics de les errades (per ser suaus) del capital privat, com en tants altres àmbits. ¿Però realment és la descontaminació de Flix una inversió que puga computar com les que ajuden a impulsar l’economia del territori? Amb tots els respectes per als que treballaran en l’última fase d’extracció de fangs, que ja diem que és irrenunciable, no estem parlant d’una inversió productiva i sí, en canvi, d’una partida que s’ha anat repetint any rere any, durant els últims 11, com la més important quant a inversió estatal a les Terres de l’Ebre, al marge del grau d’execució, per a anar maquillant uns comptes que, tret de la variant de l’Aldea, no han estat capaços d’executar cap altra gran inversió en obra pública. 


¿Són necessaris els més de 30 milions consignats per a acabar amb la descontaminació química? Sí, només faltaria. Però tenim ganes de posar el comptador a zero i començar a rebre inversions regeneradores (tant de l’Estat com de la Generalitat) que eviten que el territori es convertisca, com alerta la UGT esta setmana a través del seu Comitè Territorial, en el geriàtric de Catalunya.

Pel que fa a la inversió a Catalunya, que estos pressupostos generals de l’Estat s’apropen com mai al que marca la disposició addicional tercera de l’Estatut no hauria de ser una qüestió excepcional, perquè l’Estatut té rang de llei orgànica i els governs espanyols que combaten l’independentisme s’omplen la boca amb el compliment innegociable de la llei. Però, malauradament, ho és, d’excepcional. Ara caldrà veure, a més a més, en l’hipotètic cas, més que improbable, que els pressupostos surten aprovats, quin serà el grau d’execució. Potser sí que, èticament, caldria separar el debat pressupostari del diàleg polític sobre el futur de Catalunya, però, malauradament, la situació és prou excepcional (les detencions d’esta setmana ho corroboren) perquè tothom juga lícitament les seues cartes polítiques.

De fet, al cap i a la fi, els incompliments de l’Estat estan en els fonaments de l’auge del sobiranisme.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article