Enguany, a 31 de desembre del 2019, s’acaba la concessió a una empresa privada de la gestió de l’autopista AP-7 des de Tarragona cap al sud.
Fa anys que en parlem. De fet, esta data suposava un punt d’inflexió a partir del qual s’obria un nou horitzó en termes de mobilitat viària a l’eix mediterrani, i això, de retruc, posava damunt de la taula el model de gestió i manteniment de les vies d’alta capacitat arreu de l’Estat, on el rescat de les autopistes radials ha estat el paradigma d’un excés. El problema de fons amb tot plegat és que, com acostuma a passar amb totes les qüestions estratègiques, no hi ha debat estratègic de fons i tot s’encomana a vaivens polítics. En este sentit, els últims governs espanyols tant del PP com del PSOE han coincidit a anunciar que no hi haurà allargament de la concessió, però a partir d’aquí les preguntes són múltiples, d’interès general i territorial, i la majoria no tenen resposta ara com ara.
Realment s’alliberarà l’AP-7 i serà gratuïta per a tothom, sense matisos? El fet que l’actual ministre de Foment, José Luis Ábalos, haja subratllat més d’una vegada el missatge que algú ha de pagar el manteniment de la xarxa viària d’altes capacitats (incloses les autopistes rescatades) i que d’aquí se n’ha de derivar un debat de model, és un símptoma que s’introduirà algun tipus de taxa o cànon o peatge tou per ús.
Un pagament per ús que respon a la filosofia de la vinyeta que vol impulsar la Generalitat per a totes les carreteres, no només les d’altes prestacions. En tot cas, en favor de l’equitat i la coherència, mentre pertanyem a l’Estat espanyol, seria desitjable que el debat es fes en l’àmbit estatal i que la regulació resultant, també. Ara bé, posant a la coctelera també els greuges en relació amb territoris com el nostre, sense vies de gran capacitat alternatives a l’autopista.
El desviament forçat de camions per l’AP-7 per a reduir la sinistralitat a l’N-340 ja ha posat de manifest, com analitzem en este número, que el trànsit creixent de camions (imaginen en una AP-7 alliberada) anirà restant prestacions a l’autopista al seu pas per les Terres de l’Ebre, on l’autovia A-7 per l’interior del Montsià continua sent un projecte fantasmal.
Es tracta d’un debat que hauria d’estar tancat i traduït en actuacions concretes: un tercer carril a l’autopista o el desdoblament de l’N-340 o l’A-7. Com sempre, es farà el debat en calent quan ja no hi haurà marge per a res, i tot s’anirà articulant sobre fets consumats. Si s’ha dixat de fer l’autovia no ha estat per una decisió estratègia legítima (es podia haver decidit una liberalització total de l’autopista, si més no en territoris sense alternativa gratuïta i, si fos necessari, la construcció d’un tercer carril), sinó senzillament per l’estrangulació econòmica de l’obra pública. Així de simple i de trist. En canvi, calia ara invertir milions d’euros en onze rotondes per a convertir l’N-340 en una via semiurbana? Segurament algunes han millorat o milloraran la seguretat, però el cas és que tot se succeïx sense una planificació de base i el territori va camí de continuar sent un coll d’ampolla a l’eix mediterrani.
