Diferents institucions locals, i no només de les Terres de l’Ebre sinó també de fora, han formalitzat en els darrers dies i setmanes la seua oposició a l’abocador de residus industrials projectat a Riba-roja d’Ebre, que també compta amb el rebuig de la majoria de la comarca de la Ribera d’Ebre, expressat a través del Consell Comarcal: 13 dels consellers han votat en contra de l’abocador i només l’alcalde de Riba-roja i el de Tivissa ho han fet a favor.
No anirem a discutir des d’estes línies la idoneïtat del debat en l’àmbit comarcal. És natural que qualsevol projecte mínimament controvertit siga abordat des d’una òptica supramunicipal.
Una altra història és si, en este cas, el d’un abocador de residus no perillosos, ha de ser la comarca la que prenga la decisió. En podríem aprofundir. Però el que sí que considerem és que ni tan sols el debat, entès com a emissió de posicions institucionals i no com a intercanvi de parers polítics, no hauria d’arribar al delta de l’Ebre, a 100 quilòmetres de distància, o al Consell Comarcal del Priorat.
Qui són els ajuntaments de la Ràpita o de Deltebre per dir-li al de Riba-roja què ha de fer en el terreny del desenvolupament econòmic. O, si aproven una moció al respecte perquè hi ha un partit polític que ha portat el cas als plens municipals de tota la regió, quina necessitat tenen de fer-ne bandera? Potser la proximitat de les eleccions, que convida a posar les etiquetes al centre del debat?
No ens posicionarem com a mitjà a favor ni en contra de l’abocador, però sí que demanem que el debat es faça amb altura de mires i respecte a les característiques concretes del projecte. Més enllà de la susceptibilitat territorial que de vegades ens du a pensar, i no sempre sense motiu, que només ens volen per a ser l’abocador de Catalunya o per a albergar els projectes que no vol ningú, estaria bé que fem una reflexió sobre on ens ha portat o ens pot portar el no sistemàtic. Perquè si, per posar un altre exemple, els parcs eòlics han d’anar per força allà on fa vent i aquí en tenim molt, no seria profitós i coherent que el territori jugués fort esta carta per a aconseguir que tots els subsectors i variables al voltant de la indústria eòlica (inclosa la formació, la producció de components, etcètera), i no només les centrals generadores d’energia, arrelessen al territori?
El que és una vergonya no és tant que un territori ventós tinga molts parcs eòlics. El que resulta vergonyant és que només s’use el territori (amb redundància, de vegades som un territori ‘utilitzat’) per a plantar-hi els molinets i que no hi haja hagut un desenvolupament econòmic al voltant d’este sector, de la mateixa manera que al voltant dels abocadors, si decidim acceptar-los o fins i tot especialitzar-nos-en, hi ha un camí de progrés a recórrer en relació amb la valorització de residus i a la recerca i les possibilitats ecològiques que se’n deriven. Per què no es pot fer tot amb accent ebrenc?
Potser és més fàcil recórrer a l’argument identitari fàcil i proclamar que si és Barcelona la que consumix més energia, se la produïsquen ‘ells’, i que siguen ‘ells’ els que es queden la brossa industrial. Mentrestant, continuem buscant el nostre lloc, cada cop més restringit al turisme natural, tan necessari com insuficient des del punt de vista de l’economia.
