L’opció de la dreta espanyola

Editorial

Per molt que puga haver-hi encara algun endarreriment, estem a les portes d’un judici que pocs podran negar que marcarà el futur polític de Catalunya i Espanya. Per tant, tenim en esta certesa, que es pot assumir sense distincions ideològiques, el símptoma més evident que si més no l’Estat ha fracassat políticament d’una forma ostensible, en no saber integrar una part del seu territori, i que ha comès l’error d’enviar el conflicte al poder judicial. 

La maquinària imparable de la judicatura, que per algunes persones i algunes actituds i negacions de drets, ha exhibit pel camí dubtes de si realment va digerir plenament la transició democràtica, ha anat compactant una bola de ferro que amenaça d’agafar l’impuls venjatiu d’una dreta espanyola disposada a sortir al carrer i a utilitzar un llenguatge bèl·lic contra el govern del PSOE només perquè este ha intentat engegar, amb relator o sense, taules de diàleg per a si més no parlar del problema. 

L’estratègia del PP i Ciudadanos i un sector del PSOE, ara escalfats per Vox, recorda la croada embogida del PP contra els intents de diàleg d’antics governs del PSOE amb ETA, que, dit siga de passada, res tenia a veure amb el procés sobiranista català. Però tot just esta diferència abismal és la que necessita electoralment esborrar la dreta espanyola i fins i tot pretenen esborrar els magistrats més conservadors. A partir d’un ús pervers del llenguatge, com el que estan exhibint els líders Pablo Casado, Albert Ribera o Santiago Abascal, i a partir d’un relat jurídic forçat que camina dalt d’un fil amb la fermesa d’aquella bola de ferro, el reduccionisme de fons seria que tot allò que va contra la bandera és ETA i pot ser constitutiu de rebel·lió. 

S’equivocarà qui crega que és possible tornar, encara que siga a mitjà termini, a una situació prèvia a la de l’1 d’octubre del 2017, que va suposar un punt d’inflexió que més d’una vegada hem dit que impedix que les relacions entre Catalunya i Espanya puguen ser les mateixes que abans. De la mateixa manera que s’equivocarà l’independentisme si creu que pot tirar endavant el seu projecte sense seduir una part important de la meitat de la societat catalana a la qual no va aconseguir interpel·lar amb la convocatòria de l’1-O ni ha aconseguit convèncer que el camí cap al nou Estat és el millor. 

Aquí el més lamentable és que, fins i tot des de la consciència que això és així, la majoria dels actors no són capaços de mirar més enllà de les pròximes eleccions, en este cas les del 26 de maig.

¿Des del PP, C’s o fins i tot Vox, algú pot pensar realment que el foc es pot apagar amb benzina i que el llenguatge bèl·lic i el ‘A por ellos’ poden posar el conflicte en el carril de la resolució?Si la resposta és no, l’única explicació és que opten per esta opció perquè és tot just el conflicte que l’Estat no ha sabut resoldre i la tensió conflictiva el que han fonamentat el creixement o fins i tot diríem el naixement de partits com C’s o Vox que, el dia que el conflicte perda pistonada, no tindran probablement raó de ser.

Mentrestant, el PP, el principal protagonista per inacció d’esta topada, l’únic que fa és seguir la inèrcia de qui li disputa l’espai electoral. I els magistrats del Suprem? Què pensaran en sentir la gent al carrer por una España Unida?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article