“L’empatia amb el pacient és clau per a gestionar les emocions que es desfermen a Urgències”

per Albert Mestre

Manuel Martínez Maimó Cap del Servei d’Urgències de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta

Entrevistes

“L’empatia amb el pacient és clau per a gestionar les emocions que es desfermen a Urgències”
“L’empatia amb el pacient és clau per a gestionar les emocions que es desfermen a Urgències” | Núria Caro

De quina pasta ha d’estar fet un professional d’urgències?

El metge d’urgències ha de ser un tot terreny. Hem de saber de tot, encara que sense la profunditat de l’especialista. Capacitat de donar resposta ràpida a allò que la gent percep com una urgència.


El mateix concepte ja suggerix intensitat, rapidesa, sang freda...

Per això com més tranquil ets millor. Facilita l’enfocament i la resposta al problema.I cal flexibilitat, per a saber atendre alhora un infart i un mal de cap. 


Ha de ser una feina per força vocacional.

Si no, el risc de cremar-te és elevat. Al professional d’urgències se li exigix alta implicació, i això requerix vocació, certament. Els que hi som ens apassiona la feina.


Com es gestiona l’estrès?

Cadascú ho fa com pot. Aquí som 16 metges i uns 50 d’infermeria. El sentit d’equip és fonamental per a tirar endavant.


Els pacients són agraïts?

Molt. És el que més t’omple i el que t’ajuda a continuar millorant.


L’empatia sempre funciona.

La relació metge-pacient és molt important. Gestionem situacions  en què, de vegades, la seua vida corre perill. L’empatia és bàsica. Més de la meitat de la meua feina consistix a parlar i a escoltar. Si el pacient confia en el metge, la meitat de la feina ja està feta. Si tu creus que et puc curar, el més probable és que et cures.


Este és un espai on les emocions es desfermen.

Hi ha moments durs durant el dia. Intentes mantenir una actitud d’acompanyament a persones que viuen en una tensió extrema.


Hi ha moltes persones que utilitzen les urgències com a drecera per a arribar abans a l’especialista o per a estalviar-se temps en proves?

Malauradament sí. Cada dia més. 


Cal una major conscienciació ciutadana?

Segurament. Però no només això. El sistema està molt tensionat. Sovint, perquè t’atenga el metge de capçalera hi ha 15 dies d’espera. I la gent no pot esperar i tira del recurs d’urgències. És cert que hi ha gent que vol passar davant de la resta, però per al pacient el seu problema és el més important.


Això explicaria que gairebé la meitat dels pacients d’urgències, en realitat no són urgents. 

Si primària donés una resposta més ràpida, juntament amb una labor de conscienciació a la gent, la pressió a urgències es reduiria. Però la realitat és que les urgències creixen de manera sostinguda, un 5% cada any.


La recepta, com sempre, són més recursos.

Treballem per a millorar protocols i estratègies, però en realitat ho fem per a fer el mateix sense gastar més. Si invertim en primària, amb metges que treballen sense tanta pressió, revertiria en menys proves i menys ingressos hospitalaris. Està comprovat. Però encara treballem de forma reactiva.


Aviat s’ampliarà l’espai d’urgències.

Estem molt esperançats. Perquè fa falta. Però ens continua mancant un nou hospital.


Ha canviat el perfil del pacient urgent?

Moltíssim. A les Terres de l’Ebre, l’envelliment de la població té un impacte directe. Tenim una majoria de pacients de geriatria, amb problemes crònics i múltiples patologies, que s’haurien de poder gestionar sense que arriben a urgències.


I a nivell de patologies?

Patim el mateix aquí que en altres llocs. El que sí que m’ha impressionat, en els anys que porto a urgències, és la menor incidència de l’ictus i el descens en la gravetat de les seqüeles. Abans veia casos a diari, però la instauració universal del tractament anticoagulant sintrom i el codi ictus com a protocol de resposta ràpida han fet reduir dràsticament els casos.


Com es prioritzen les urgències?

Amb un sistema anomenat model andorrà de triatge. Es prioritza la gravetat d’1 a 5, on 1 és la parada cardiorespiratòria i 5 la berruga plantar.


La gent ho entén?

La majoria. Però encara hi ha algú que es pensa que s’ha d’agafar número com al súper.


Urgències és una font inesgotable d’històries.

Ni s’ho imagina. Recordo, fa anys, un indigent que va arribar molt malferit per atropellament. Sense família. Només preguntava pel seu gos. Els de l’ambulància el van portar. L’animal també estava malament. Val a dir que no teníem urgències greus aquella nit. Vam entrar el gos, embolicat en una manta, el vam curar i li vam portar al seu amo. Jo crec que allò va ajudar a salvar aquell home.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article