El tres vegades podi del Tour de França Joseba Beloki acaba de fitxar com a assessor per al projecte SB Hotels anb Bike, iniciativa de l’ebrenca SB Hotels per a
reimpulsar Tortosa i l’Ebre com a destí cicloturístic.
Pregunta: Fins a quin punt coneixia les Terres de l’Ebre?
Resposta: En una de les Voltes a Catalunya que vaig fer, vam acabar a l’esprint aquí a Tortosa, però no hi havia tornat… fins que ho he conegut. Va ser determinant la meua primera ascensió a Caro. Vaig percebre que hi havia substància. No n’hi ha prou amb un bon hotel o un bon resort o amb una platja. Fa falta alguna cosa més, que té a veure amb la sinergia entre l’allotjament i la geografia. Caro és una gran cirereta, a més a més de les rutes amb BTT pel coll de l’Alba, la sortida del sol al Delta.
P: Però vostè ha vingut a treballar.
R: Sí, però no a fer-me quatre fotos i marxar. M’hi sento molt a gust i m’agradaria posar el meu granet de sorra perquè esta zona, que té múscul, puga créixer. Jo vaig penjar a les xarxes socials una foto meua amb Marc [Marc Alado, conseller delegat d’SB Hotels] a dalt a Caro i molts amics bascos em deien: ‘Això on és?’ ‘He mirat l’Strava i té dificultat…’ Anem a vore què podem donar a la gent, que el que vol és anar a un lloc i comportar-se com un ciclista professional. Per a mi és un repte personal.
P: A què es dedica ara?
R: Jo faig de tot menys d’estripper [riu]. Treballo per a mitjans de comunicació i fent publicitat, amb les meues marques i els meus esdeveniments, però m’estic començant a centrar en el desenvolupament. Els difunts del ciclisme, com jo, estem vivint ara la transició dels Contador, Valverde, Purito i companyia cap a noves generacions, i estem intentant centralitzar-ho. Col·laboro amb la Mallorca 312, produïm la marxa Alberto Contador… i el que més m’agrada: la formació [té una xarxa de campus amb el seu nom]. Tot vinculat amb l’esport.
P: I amb el ciclisme.
R: Alguna cosa de running també.
P: De fet, ha corregut maratons.
R: Sí. Ara no, estic de baixada. Tinc una osteosíntesi al maluc i vaig haver d’aixecar el peu perquè se m’estava complicant. Però sí, soc un tipus actiu.
P: Ciclisme d’alt nivell, maratons… Algun cop li he sentit a parlar del concepte de tortura consentida. D’on li ve la cultura del patiment?
R: Si més no el ciclisme és vocacional. El meu pare n’era un apassionat i jo, que tinc diògenes i ho guardo tot, conservo llibres de text de l’escola amb bicicletes dibuixades, amb diferents dissenys. De fet, soc delineant de formació. I aquella il·lusió es va convertir en passió i vaig poder complir un somni: córrer un Tour de França. Sempre dic que de jove per a mi l’excel·lència personal era poder fer un Tour de França i ho vaig aconseguir. El patiment és un peatge que saps que has de passar, però ningú és ciclista o maratonià si no li agrada.
P: I quines virtuts li ho han permès?
R: Soc bromista, però per a la fanea sempre he sigut molt metòdic i molt estricte i això com a ciclista m’ha anat molt bé. Jo li dono més importància a la part psicològica que a la física. El físic et dona el talent, però després ho has de desenvolupar.
P: I la seua capacitat ciclista de resistència o de sofriment, li ha estat útil en altres àmbits de la vida?
R: Quan dixes de ser ciclista professional, passes a prendre part en una altra cursa, que és la vida. Has de saber què faràs i t’has d’ordenar, tu i l’entorn, la teua economia i la teua família, perquè estàs acostumat a tenir-ho tot fet i a dedicar-te a entrenar, descansar i competir. Els moments dolents que he tingut com a ciclista, sobretot amb la caiguda, m’han ajudat en altres moments molt pitjors que he tingut a la vida. [El 2003, quan anava segon a la general del Tour a 40 segons d’Armstrong, Beloki va caure en el descens del port de la Rochette, als Pirineus, i va haver d’abandonar, en una imatge dramàtica que encara es va fer més mítica perquè el nord-americà, en intentar evitar la caiguda, va retallar per un sembrat fins a reincorporar-se a la cursa].
“Els moments dolents com a ciclista m’han ajudat en altres de pitjors a la vida”
P: En quina mesura l’han ajudat?
R: M’han aportat temperància i saber valorar les coses més enllà dels primers 20 segons després d’una mala notícia. Per desgràcia, el ciclisme m’ha ajudat en altres històries.
P: La seua carrera va estar marcada una mica per les caigudes i les decepcions sobtades.
R: Vaig caure en una de les meues primeres curses. També vaig estar a punt de guanyar un Tour de l’Avenir [el Tour dels joves] i quan anava de líder i escapat, una nevada al coll de la Madeleine [als Alps] em va dixar gelat, quan només havia de fer el descens fins a l’arribada. Sempre he tingut algun matís desagradable. Sempre m’ha passat alguna cosa. He caigut poques vegades, però quan caïa em feia mal…
P: Quantes vegades ha visualitzat aquella caiguda, direcció a Gap, o la manera en què l’hauria pogut evitar?
R: Moltes vegades. Però a la velocitat que pots agafar baixant un gran coll, si realment fosses conscient del perill, ara que algun cop vaig en helicòpter i veig el barranc que tenen a la dreta, frenaries, és clar, però llavors no hi penses. Només intentes guanyar cada metre, agafar totes les tangents… Aquell dia anava envalentit i se’m va sortir un tubular i vaig volar, amb la mala sort que el terra estava tan calent que m’hi vaig quedar enganxat al primer impacte. Tinc guardada la roba i no hi havia restes de sang. Em va esclatar el colze en 56 trossets i em vaig trencar la pelvis, el maluc, el canell i el cap del fèmur.
P: Vaja trompada! No ho va semblar en un primer moment.
R: És clar que no. Com aquella n’hi ha mil, i de molt pitjors sense conseqüències. És la vida.
P: Quan diu que sempre li passaven coses, n’és un símptoma que fes podi tres cops al Tour o un cop a la Vuelta però se li resistís la victòria?
R: Cadascú ha d’estar content amb el que fa. En cap Tour en què vaig fer podi, podia haver donat més de mi mateix. Fins i tot l’any que vaig fer segon, vaig estar més a prop de fer tercer que de guanyar. Quan ho dones tot, t’has preparat bé, l’estructura que s’ha muntat perquè jo fos allà és perfecta i l’equip també ho ha donat tot, si no es pot, no es pot. L’excel·lència no només te la dona el resultat, per molt que la productivitat siga important. La gent em diu: “Lance [Armstrong] tenia un gran equip” Jo el tenia millor, però no rematava com ell.
P: L’any que va fer segon, després de la desqualificació d’Armstrong, vostè és el corredor amb un millor registre oficial en aquella edició. Per què l’organització del Tour s’ha resistit a donar-li el triomf a vostè?
R: No ho sé, i em fa ràbia. La desqualificació de Landis li va donar el Tour a Pereiro, i la de Contador va afavorir Schleck, però amb els Tours de Lance, s’ha dixat la classificació en blanc. És sagnant. He demanat explicacions, però no ha servit de res.
“En cap Tour en què vaig fer podi podia haver donat més de mi mateix”
P: Només hem parlat de patiment, però vostè va ser un dels grans. Quin moment de màxima realització personal recorda?
R: Del primer podi en el primer Tour, estava tan sorprès i nerviós que no vaig ser capaç de digerir-ho. Si em dones a triar un moment, et diria la victòria en la contra rellotge per equips amb l’ONCE.
P: Què li queda a vostè de la figura gairebé paternal de Manolo Saiz, després tan sacsejada per l’Operación Puerto i que donava tanta importància a les cronos per equips?
R: Manolo tenia coses bones i moltes de dolentes, com tots. Coneixia bé la gestió esportiva i tenia la psicologia suficient per a saber a qui podia collar. I tenia mala llet concentrada. Et podia dir qualsevol cosa per l’emissora, però també sabia valorar-te. Jo em sentia a gust. I no ens pagaven per a pensar. Quan s’havia de neutralitzar una escapada, des del cotxe ens dien ‘tu, tu i tu’ a treballar, sense permetre que uns pels altres no féssem la faena i ens acabéssem emprenyant entre natros. Manolo em va ensenyar moltes coses, tot i que avui no tinc gaire bona relació amb ell.
P: Abans parlava de regeneració al ciclisme. Vostè va integrar la fornada que es va enfrontar a la gran crisi del ciclisme per culpa del dopatge. Com ho va viure o com creu que s’ha de canalitzar ara la qüestió?
R: El ciclisme va patir dramàticament la necessitat que tenia l’Agència Mundial Antidopatge d’instaurar unes normes antidopatge. Van triar l’UCI i el ciclisme per a fer un assaig i després traslladar-ho a altres esports. Podíem passar tres controls després de l’etapa i havíem d’estar 24 hores localitzables. Si jo era infidel, abans ho hagués sabut l’UCI que la meua dona. Es va perdre el nord. Però per a mi la crisi del ciclisme a Espanya ve donada perquè tots els equips depenien de la política, de governs autonòmics. Vivíem d’una legislatura, i amb la crisi global, com has de treure diners dels serveis públics per a un equip de ciclisme? I el problema continua amb els nois amb talent, perquè a l’empresa privada li costa jugar-hi.
P: I no creu que els grans equips que ho controlen tot, com l’US Postal abans o l’Sky avui, van també en contra de l’espectacle?
R: Doncs, no. Jo crec que pesa més la falta de contra rellotges. Si a Nairo Quintana, a Mikel Landa i a Romain Bardet els poses una crono llarga, de fins a 60 quilòmetres, com teníem natros, no els queda una altra que arrancar de lluny en les etapes de muntanya. Ara, no. Ara tothom espera al final a moure’s i això no agrada a la gent. Hi ha ciclistes que els agrada més el cicloturisme que la competició professional. Però també hi havia un monòleg amb Indurain. Jo era de Chiappucci i ara quan em trobo a Miguel li dic. “M’avorries, tio”.
