“Aquella xiqueta va nàixer a les 25 setmanes i pesava 600 grams i avui fa curses d’esquí”

per Albert Mestre

Martín Iriondo Sanz Pediatra, cap de neonatologia de l’Hospital Sant Joan de Déu

Entrevistes

Martín Iriondo,  cap de neonatologia de l’Hospital Sant Joan de Déu
Martín Iriondo, cap de neonatologia de l’Hospital Sant Joan de Déu | Núria Caro

Ha estat l’encarregat de dictar la conferència en el lliurament de beques de la Fundació Dr. Ferran. Quin consell ha donat als nous metges?

Que si aposten per la clínica intenten fer docència i recerca. El compromís amb els nous professionals que comencen és clau. 


D’on li ve la vocació de pediatra?

Un dels meus referents personals va ser el meu pare, pediatra durant molts anys a les Terres de l’Ebre. També m’agradava l’arquitectura. No em vaig decidir fins dies abans de matricular-me a la universitat.


Dos camps molt diferents.

Però complementaris. M’agrada participar en la definició de nous espais i unitats mèdiques.


Falten pediatres al sistema públic?

En falten a tot l’Estat. La raó principal és una manca d’oferta que no permet cobrir les necessitats. En els grans hospitals, com Sant Joan de Déu, sol·licitem ampliar el nombre de residents en pediatria per a augmentar l’oferta d’especialistes.


A partir de quan és viable un fetus?

La viabilitat, al nostre país, se situa avui en les 23 setmanes de gestació i al voltant dels 500 grams de pes del nadó. 


Han canviat estos màrgens al llarg dels anys? 
En les últimes dos dècades hem baixat de 24 a 23 setmanes. Neonatòlegs i obstetres ens movem molt en termes de qualitat de la salut posterior a l’hora de decidir si un nadó pot tirar o no endavant. Societats més vitalistes com la japonesa, que no valoren tant la qualitat de vida posterior, reanimen a partir de les 22 setmanes. 


Per les seues mans passen vides molt fràgils.

És una fragilitat fruit de la manca de maduració. El preu de la supervivència fa que haguem de ser extremadament curosos.


Els primers minuts de vida determinen la nostra existència?

Més encara. El primer minut. El que nosaltres anomenem minut d’or. Un 10% dels naixements requerixen ajuda i a un 1% els hem de practicar reanimació avançada. En un part complicat, el que decidim en aquells primers instants pot afectar la seua salut posterior. 


El que passa durant l’embaràs condiciona el tipus de part?

El 8% dels naixements són prematurs. Una xifra que creix exponencialment en època de guerra. Malgrat estar en temps de pau, l’embaràs requerix una vida ordenada, sense estrès ni exigències físiques.


S’han reduït el nombre de naixements prematurs?

Després d’un increment fa dos dècades ara s’han estabilitzat. La millora de les tècniques de reproducció i les cures obstètriques han ajudat a limitar el nombre de prematurs.


La gestió de les emocions amb els pares afegix complexitat a la seua feina?

Un part prematur és com un accident, un fet inesperat. La interacció i vincle amb la família és clau per al progrés del nadó. Inspirats en els models nòrdics, estem canviant les unitats de tractament neonatal, convertint els pares en cuidadors. Fins al punt de suplir tasques d’infermeria i auxiliars.


Com han canviat a la seua feina les noves tecnologies?

Salvant vides. Ens han permès tenir millors fàrmacs, respiradors més sofisticats i menys invasius, avenços en neuroimatge, monitorització, ... 


Els antivacunes comencen a ser un risc per a la salut pública?

Sí, perquè especulen amb informació no contrastada. Malalties erradicades i potencialment mortals com el sarampió estan tornant.


Tornarem a parir a casa, com abans?

Si es fa en condicions, el part domiciliari és una opció. L’ideal és una situació intermèdia: parts naturals en entorns més humanitzats dins l’hospital. 


Quina opinió li mereix el sistema de salut a les Terres de l’Ebre?

Tenim una estructura sanitària i uns professionals molt bons. La principal dificultat és la retenció d’estos professionals. Els formem aquí però acaben marxant.


Com ho resolem?

Fent programes que integren tasques docents i de recerca perquè puguen créixer professionalment amb independència d’on treballen. I cuidant el sou.


Ens cal un nou hospital a Tortosa?

A mitjà termini, sí. Perquè una nova construcció permetrà fer un edifici més pensat en les persones i les noves necessitats. Entretant, centrem-nos en fidelitzar els professionals i en reduir les llistes d’espera.


Ha estat testimoni i protagonista de moltes històries amb final feliç?

N’he vist de tots colors. Al meu despatx tinc penjada la foto d’una esquiadora participant en una cursa. Me la va enviar el seu pare. Va nàixer a les 25 setmanes i pesava només 600 grams.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article