Per què ens fascina tant la màgia?
Ha estat així sempre. El xaman de la tribu era també el sanador. I tothom li feia cas. Manava més que el líder.
Vostè deu ser un xaman modern. Metge i mag a la vegada.
Soc metge cirurgià. I més que mag, que la gent associa més aviat a gent de la faràndula, preferixo presentar-me com a il·lusionista. Perquè, en realitat, el que provoquem són il·lusions.
Si es perd, el trobaran abans en un congrès mèdic o en un d’il·lusionistes?
Jo soc cirurgià de professió i em passo la vida a l’hospital. La màgia ha estat sempre una afició que em permet oxigenar-me després de tantes hores fent de metge.
D’on li ve l’afició?
La meua mare em va tirar les cartes pel balcó més d’una vegada, ja de molt menut. Sempre m’ha fascinat este món. Però m’hi va enganxar un mag que va venir a l’escola i el programa Las manos mágicas de TVE. Em plantava davant la tele a prendre notes dels trucs com un desesperat.
En algun moment va haver de triar entre la medicina i la màgia.
Vaig pagar-me la carrera de medicina amb la màgia. Estudiava durant el dia i a la nit feia bolos en teatres de Saragossa.
El van temptar mai per dedicar-s’hi professionalment?
A 6è de carrera em van proposar anar a Sud-àfrica i entrar ja en un circuit professional. El gran Pepe Carrol també em va demanar d’anar a Madrid amb ell. Però al final vaig pensar que la màgia sempre estaria allí i que la medicina era acabar-la llavors o mai.
Imagino que tenir bones mans deu ser allò que connecta disciplines tan allunyades com la cirurgia i l’il·lusionisme.
No són estranys els cirurgians mags. Uns i altres són traçuts amb les mans i tenen una estructura mental molt particular, centrada a construir i deconstruir. Al darrere del mag, igual que en el metge, hi ha tot un món que fa possible una acció concreta. Anthony Blake o José Luis Moreno també van estudiar medicina.
Qui n’hi va ensenyar?
Ningú. La màgia no s’ensenya. S’aprèn, de manera autodidàctica. Els mags són molt zelosos dels seus trucs. La base són els llibres i, sobretot, la pràctica.
Sempre hi ha un truc que resol el misteri. En esta vida tot té una explicació?
Llevat que cregues en el més enllà, tota la resta és explicable.
Hi ha poca màgia en això?
Al contrari. El llenguatge de la màgia l’entén tothom, és universal. L’important és la il·lusió. I els espectadors volen ser enganyats. Estan encantats de ser víctima d’una il·lusió.
Quants trucs domina?
A casa tinc una biblioteca sobre màgia amb més de tres mil volums. Pots conèixer un centenar de trucs. Saber-ne fer una dotzena. Però dominar-ne només 4 o 5.
Quant de temps pot arribar a invertir en un truc?
Dependrà del truc. No es tracta tant del temps com de la repetició. Per dominar un joc de mans cal assajar-lo mínim cinc-centes vegades.
Qui és el millor dels mags?
Dai Vernon, el precursor de la màgia de prop. Copperfield està bé, però perquè funcione necessita un gran desplegament d’efectes especials. A casa nostra, per a mi, el millor va ser Pepe Carrol.
El seu truc preferit.
Les anelles xineses. Dos anelles que s’enllacen i es desenllacen. Un clàssic de sempre que continua funcionant.
A qui faria desaparèixer?
A tota la classe política.
Vostè ha estat polític.
Per això puc parlar amb coneixement de causa. Ens hauria d’administrar gent que no necessita viure de la política.
Acaba de publicar el llibre Los secretos del éxito, conjuntament amb el seu fill, que és psicòleg. Més enllà dels trucs, expliquen com la màgia ens pot millorar la vida.
Hi ha trucs de màgia, però sobretot parlem de trucs psicològics per a saber com prosperar en la vida, com evitar que t’enganyen, com reaccionar davant d’un fracàs, saber escollir el moment, com progressar sense aprofitar-te de ningú i que no s’aprofiten de tu. La màgia hauria d’entrar a les escoles. Ajuda els jóvens a millorar les seues habilitats socials i els dona confiança.
