HomeEntrevistes“Trobo a faltar l’honestedat de polítics i periodistes d’abans”

“Trobo a faltar l’honestedat de polítics i periodistes d’abans”

Es definix com a periodista però ha estat moltes coses abans.

He fet de cambrer, he venut sabates i fins i tot m’he dedicat a la doma de cavalls. Tot per a poder sobreviure.

Es considera un supervivent.

Completament. Vinc d’una família pobra i vaig haver de treballar de molt menut per a subsistir. No vaig poder estudiar. Jo soc un autodidacta i la cultura que tinc l’he adquirit llegint de manera compulsiva.

Va nàixer lluny d’aquí, en un entorn molt diferent.

En un protectorat espanyol en territori avui marroquí. Tenia la Legión al costat, com Ceuta avui. La meua formació era espanyola però l’entorn era de cultura àrab. Molta gent anava allà a treballar perquè hi havien sous dignes i un nivell de vida molt baix. Vaig viure-hi tota la meua infantesa.

Arriba a Tortosa en ple franquisme.

Era ja la dictadura tova. Bé, relativament. Encara no havien assassinat Puig i Antich. Tothom anava de negre, les dones amb el mocador al cap, l’església tenia un paper central i la societat era molt conservadora. I a Tortosa, això encara era més evident.

Va tenir alguna topada amb la policia.

Vaig militar a la CNT i els anarquistes ens dedicàvem llavors a organitzar mítings camuflats d’activitats formatives. Em van enganxar alguna vegada per ingenu, però sempre me n’acabava sortint. Anàvem a tirar ous a la sortida del Liceu, però quan la policia carregava jo ja estava a quilòmetres. La temor hi era perquè encara es torturava.

Què queda avui d’aquell anarquista?

Absolutament res. L’anarquia és utòpica perquè creu en la bondat de l’home. Amb l’edat t’adones que és mentida i que sempre hi haurà algú disposat a carregar-se este acte de fe en la humanitat.

Diu que ha estat autodidacta, però algú li haurà ensenyat la professió.

El meu referent en el periodisme ha estat Artur Gaya. Jo no sabia escriure en català i va ser ell qui  me’n va ensenyar, corregint les meues cròniques. També Josep Maria Arasa, amb qui he compartit tots els meus projectes professionals. Vist en perspectiva, Arasa és qui sempre ha estat al meu costat i vull reconèixer-li.

De fet, estes entrevistes les feia vostè als anys vuitanta.

Jo era un hippy illetrat amb una mica de cultureta. I un dia vaig proposar a Gaya de fer una entrevista al Canalero. I així va començar tot.

El tancament de RNE a Tortosa i Ulldecona, l’any 1991, marca un punt d’inflexió en aquell primer grup de professionals del periodisme.

Fins llavors havíem treballat per a RNE, la SER, les corresponsalies d’El País i l’Avui, que ens permetien guanyar-nos la vida. Vam muntar l’Ebre Informes perquè crèiem en este territori i en el periodisme, malgrat que al setmanari perdíem diners. La indemnització de RNE ens va permetre donar-li la volta: professionalitzar-nos com a periodistes amb un mitjà que també volíem professional i amb vocació territorial.

La marca Terres de l’Ebre segurament els deu alguna cosa.

Des del setmanari hi vam creure molt abans que ningú. A  base d’insistir-hi, la societat va adoptar el terme. I la Plataforma en Defensa de l’Ebre, amb les mobilitzacions socials, va completar la feina.

És un concepte que ha reforçat l’autoestima.

Sí, però ens hem de desprendre del victimisme i ser capaços de vendre’ns una mica millor. Als desgraciats, o a aquells que s’hi senten, sempre els voldran ben lluny.

Crear nous projectes periodístics en un moment políticament delicat com la transició era un repte.

Apassionant. Però no es tractava tant de perseverança i tenacitat. Jo no soc ni una cosa ni l’altra. Soc més com les folklòriques, em perd la il·lusió i la passió per les coses. També la curiositat. I, com a periodista, el fet de posar-ho tot en dubte.

Ens paguen precisament per això.

Sí, però dubtar de tot, nedar a contracorrent sempre, et pot amargar la vida.

Un progre llibertari com vostè, que ha viscut la dictadura, la transició i la democràcia, es troba molt desubicat avui?

Tinc molta capacitat d’adaptació. Però recordo amb nostàlgia aquells anys en què la política i el periodisme s’exercien amb certa honestedat. Quan un polític mentia o havia de parlar d’un tema incòmode, es notava que ho passava malament. Avui no es nota perquè  abunden els cínics. Passa el mateix amb alguns periodistes que no són honestos amb la professió i actuen amb impunitat.

El sobreviuran mitjans que han format part de la seua vida, singularment Imagina Ràdio.

El setmanari L’Ebre va ser el germen de tot. I Imagina ha estat un projecte personal, ara ja liderat per Josep Villa, que confio que continuï molts anys.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 35 = 40

Últimes notícies