“Hem necessitat sis anys per a escriure esta biografia. Ha estat un treball gairebé arqueològic fet a quatre mans, però en diferents pianos”, explicava Montse Castellà divendres passat, tot just a l’inici de la presentació del seu primer llibre a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.
La biografia Zoraida Burgos i Matheu (Onada Edicions) fa un recorregut pels records de qui va ser l’única veu femenina de la literatura de les Terres de l’Ebre a la postguerra i durant el franquisme, al costat d’escriptors com Jesús Massip, Manuel Pérez Bonfill i Gerard Vergés. L’obra de Zoraida (Tortosa, 1933) és sòlida i molt íntima, però descatalogada i difícil de trobar fins fa relativament poc.
El 2017 l’editorial LaBreu va publicar Convivència d’aigües, que incloïa tots els poemaris publicats i d’altres d’inèdits. La biografia que ha escrit Montse Castellà hi aporta fons i context.
Pregunta: Com s’escriu una biografia d’una dona discreta com Zoraida Burgos?
Resposta: Quan es tracta de parlar sobre ella, és una dona que sol dir que no, per humilitat i discreció. Però jo soc de les que no accepta un no per resposta. Per tant, per fer el llibre ens ha calgut negociar i hem acabat trobant la fórmula que ens ha convençut a totes dues: com que a base de converses i cafès en una taula no ens en sortíem prou -ella era molt breu en les explicacions- vaig decidir quedar amb ella en espais on pogués estar còmoda. Vam passejar per l’horta de la seua masada propera a Bítem, vaig visitar-la a l’Escola d’Art de Tortosa i fins i tot vam esmorzar a casa de l’amic Jesús Massip. Així va xerrar més, li van vindre records que potser d’altra manera no haguessen aflorat i jo vaig poder estirar del fil.
P: Al llibre s’entrecreuen dues veus, la teua i la de Zoraida.
R: És una biografia escrita en primera persona, perquè hi parlo des del jo, però constantment hi apareixen també textos seus. Com que és poc propensa a l’oralitat, bona part del treball de camp l’hem fet per escrit. Ens hem enviat correus electrònics i he recuperat els seus relats i els articles a la premsa. Ah, i també els poemes, que sovint estan relacionats amb algun dels seus moments vitals.
P: Què t’ha portat a escriure la biografia: la seua poesia o el seu personatge?
R: La seua poesia és senzilla i críptica, t’atrapa, i per això vaig voler de saber-ne més. Darrere de la seua obra hi havia un personatge que tenia ganes de conèixer. Sovint parla de l’aigua i del temps. Només cal llegir els títols dels poemaris per adonar-se’n: Blaus, Reflexos, Absolc el temps. Al principi, hi predominaven els versos lliures i els temes socials, perquè durant l’antifranquisme la poesia era una de les poques eines d’expressió que servia per a reivindicar i de tant en tant podia saltar-se la censura. Per incultura i desconeixement dels censors, és clar. A poc a poc, afina i sintetitza el llenguatge i aprèn a treballar la mètrica.
P: Poliglota, la grafòloga, viatgera…
R: Físicament és petita i no t’imagines la vitalitat que amaga. Va estudiar biblioteconomia i va exercir de bibliotecària durant tota la seua etapa professional, parla català, castellà, anglès, francès i alemany, va estudiar grafologia i és una apassionada dels viatges. Amb la seua moto ha voltat mitja Espanya i amb una motxilla en tenia prou per a viatjar per mig món, sovint sense un pla predeterminat.
P: El llibre també fa un retrat del seu entorn.
R: Parlar de Zoraida és parlar del ressorgir cultural de Tortosa durant la postguerra, i dels intel·lectuals d’esquerres que van confluir al voltant de la revista GEMINIS: l’arxiver Jesús Massip, el poeta Gerard Vergés, l’escriptor Manuel Pérez Bonfill, el director de teatre Ricard Salvat. Parlar de Zoraida és també parlar del PSUC -el seu marit Fernando Torres en va ser un dels fundadors a Tortosa-, de la repressió política i de l’empresonament de molts dels qui militaven al seu entorn.
P: Massip, Vergés i Bonfill, també Zoraida Burgos, són autors de gran nivell, però que han publicat més aviat poc.
R: És un tret comú, a tota la seua generació. Són gent que estimen la professió, exigents amb ells mateixos, però que gairebé mai es van moure per les festes literàries de la capital, Barcelona, i tampoc van reivindicar cap reconeixement. Pensa que Zoraida Burgos, fins i tot, va refusar la Creu de Sant Jordi. En general van començar a publicar tard i ho van fer de manera poc prolífica. Que fossen de l’Ebre, tampoc hi va ajudar, perquè som un territori al qual li costa treure el cap.
P: Llibres com el teu, ajudaran a reivindicar-los.
R: Per sort no estic sola. Fa vint anys, el periodista Josep Bayerri va traure la generació GEMINIS de l’oblit. Des de llavors que se n’han publicat biografies, s’ha editat part de la seua obra inèdita i s’han impulsat treballs de recerca als instituts.n
