ENTREVISTA // Què definix ser jueu?
Ha canviat al llarg dels segles i, encara avui, continua sent molt complicat de trobar-hi una definició del gust de tothom. Segons la Llei jueva, l’Halakhà, és jueu tot aquell nascut de mare jueva o qui s’haja convertit al judaisme.
Vostè és un dels hebraistes més influents de Catalunya. D’on li ve la passió per este món?
Per curiositat primer i després per la revolta personal contra la història precuinada que ens van ensenyar durant el franquisme. Semblava que jueus i musulmans mai no havien existit a casa nostra.
Associem el judaisme a les grans tragèdies de la història.
Sempre han estat una minoria que ha volgut mantenir la seua identitat, no ha volgut assimilar-se o diluir-se en cap altra majoria. Han patit expulsions, guerres i, finalment, la gran diàspora, l’expulsió de la terra on havien viscut milers d’anys. Després han sobreviscut arreu del món com a minories, tolerats en algun temps, perseguits en altres. Les últimes grans tragèdies han estat les provocades per la Inquisició catòlica, l’expulsió de 1492 i l’Holocaust.
Per què han molestat tant?
Aquesta mateixa pregunta li vaig fer a un supervivent de l’Holocaust nazi, el doctor Jaime Vandor: el rebuig a l’assimilació, el fet de considerar-se durant segles el poble escollit, l’haver estat perseguits pel catolicisme… També l’enveja: els joves jueus tenien formació, enmig d’analfabets cristians i musulmans. Era una minoria molt ben formada que molts reis cristians necessitaven per a governar i administrar els seus regnes.
En alguns llocs, admetre la condició de jueu encara és perillós.
No cal anar molt lluny. Aquí mateix, a Catalunya, i a tota Europa. Ha vist cap jueu amb kipà? Potser algun turista israelià. Els catalans de religió jueva preferixen passar desapercebuts.
S’amaguen de l’islamisme radical?
També. Però sobretot de persones que qüestionen el dret d’Israel a existir: israelòfobs, antisionistes, antisemites en molts casos. Aquí tenim un problema de judeofòbia i no en som prou conscients.
En l’etern conflicte araboisraelià tothom ha acabat prenent partit.
Hi ha un discurs de l’extrema esquerra d’origen antiamericà que posa Israel i els jueus en el punt de mira. Però cal fer memòria. La fundació de l’estat d’Israel té fonaments socialistes i en els primers anys de la seua creació, l’esquerra europea, igual que la catalana i espanyola, s’hi emmirallava. Agradaven les experiències dels kibbutz, la seua llibertat i progrés. Quan als anys 60, Israel s’allunya dels països comunistes i s’alia amb els Estats Units, i després de la Guerra dels Sis Dies, l’any 1967, canvien les tornes. Crec que l’extrema esquerra és més israelòfoba que propalestina.
Extremismes al marge, avui ser jueu es relaciona amb gent emprenedora i culta.
És un clixé. Però és cert que molts jueus tenen una estimació per la cultura i el coneixement notable.
Què ens han llegat cinc-cents anys després de la seua expulsió?
En comunitats jueves, com la de Tortosa, una de les més nombroses i influents durant els segles XII i XIII, hi havia destacats metges, traductors, viatgers, artesans i intel·lectuals, alguns dels quals vivien de la poesia i la literatura. Una minoria emprenedora que va dinamitzar l’economia, l’ensenyament, la sanitat i la cultura, entre altres.
En temps de Jaume I, Tortosa va tenir alcalde jueu.
Els comtes de Barcelona i els reis d’Aragó van trobar en esta minoria jueva tan ben formada uns aliats fidels i honestos per a governar. En molts casos, els jueus coneixien l’hebreu, l’àrab, el castellà, el català, l’aragonès i el llatí. I tenien contactes en altres països.
La recuperació dels calls jueus ens permet reconnectar amb aquella història, també nostra.
Els calls representen un fracàs. Jueus, cristians i musulmans van viure junts durant segles. En començar les discriminacions i violències contra ells, es va obligar els jueus a viure separats. I van construir els calls com si fossen petites fortaleses dins de les ciutats.
El 1492, els Reis Catòlics posen punt i final als jueus a Catalunya i la resta d’Espanya.
L’any 1391, la majoria de jueus catalans van ser assassinats, van fugir de la península i altres van anar al Regne d’Aragó. El 1492, el 80% dels que residien a la Corona, vivien en este regne. Desenes de barques procedents de l’Aragó i Lleida van arribar a Tortosa i, des d’aquí, van distribuir-se pels ports dels Alfacs, l’Ampolla, Tarragona i altres per a embarcar-se a un futur incert.
On van fer cap?
Al nord del Marroc, sud de França, Itàlia, els Balcans, Grècia, Turquia, etc. Van haver d’evitar els pirates i la misèria per a poder arribar a països desconeguts on continuar la seua vida, enyorant fins al dia d’avui els seus orígens peninsulars.
Hi ha famílies hereves de l’expulsió que conserven la clau de la casa que van abandonar.
Això té una mica de mite però basat en històries reals. Molts jueus van decidir no convertir-se i marxar el 1492. No van voler malvendre les seues cases als cristians, preferint tancar la porta i endur-se la clau. Hi ha famílies que transmeten esta clau simbòlica a les següents generacions.
