ENTREVISTA // Com decidix fer-se monja?
Això no ho tries. Ho fa Déu per tu. Tenia 9 anys. En una exposició del Santíssim, recordo haver sentit una emoció molt gran i, de seguit, una enyorança. Un parell d’anys més tard vaig pujar al convent de Santa Clara, amb les amigues, a comprar flors. I vaig saber que jo volia estar allí.
Era una xiqueta.
La meua mare també ho pensava. Però quan sortia de classe anava al convent cada tarda que podia.
I als 18 anys fa el pas.
La mare havia tingut temps de fer-se’n a la idea. El dia que vaig entrar-hi no m’ho podia creure de l’emoció que sentia. Avui, 47 anys després, soc molt feliç. I no canviaria este temps per res del món.
Com s’ho va prendre la família?
La mare era viuda i allò va ser dur. Però era una dona de fe i ho va acabar acceptant.
Poc després entraria també la seua germana.
També li va costar, perquè era la menuda dels set germans.
Quin record té de la seua vida anterior?
Jo era molt trapella, alegre, m’agradava jugar. Com una xiqueta més. La meua germana diu que ningú s’hauria imaginat mai que em faria monja. Pel vestir, amb texans i faldilles, era una adolescent com una altra. Però no m’agradaven les discoteques, eh.
Com ho sap?
Perquè hi vaig entrar. Faltaven pocs dies per al meu ingrés al convent. I vaig voler veure com era allò per dins. N’hi havia una a Ferreries…
Devia ser la Harlem. Un clàssic als 70.
Vaig preguntar-li al porter si em deixava passar, que en unes setmanes em feia monja. Em mirà de dalt a baix, i cap a dins. De seguida vaig veure que allò no era per a mi.
Per què va escollir l’orde de Santa Clara?
Em va cridar l’atenció el deteriorament d’este convent i em va enamorar la pobresa que percebia.
En què consistix la clausura avui?
La clausura és una ajuda, com el silenci o la soledat, per a la vida contemplativa. També és una
renúncia perquè et limita moltes coses, com per exemple poder abraçar la teua mare.
Això devia ser molt dur.
No. Era una renúncia volguda que li donava sentit.
Què ha trobat més a faltar durant estos 47 anys de la vida exterior?
Potser el mar. Mullar-me els peus i contemplar-lo.
I no pot fer-ho?
Hi vaig renunciar en entrar al convent.
Pensa que s’ha perdut coses importants?
La boda de ma germana. Em va costar.
Què els està permès?
Anar al metge, fer un tràmit, un curs de formació, comprar alguna cosa…
I la temptació de fer res tan trivial com un cafè en una terrassa?
Al convent també en tenim, de cafè.
Ha tingut mai una crisi de fe?
Una de forta, no.
Dubtes?
Els dubtes acaben passant. Vaig entrar al convent sense saber res de la vida. I al cap dels anys veig l’encert de la decisió. Perquè em sento centrada, convençuda i feliç.
Ha estat mai enamorada d’algú que no siga Déu?
No. Però de jove vaig tenir pretendents. Un es va fer dolent quan vaig entrar al monestir.
Malalt d’amor?
Sí, sembla que ho va passar malament. Mai més n’he tingut notícies.
Com és la seua rutina habitual?
Ens aixequem a les 6 del matí i resem els laudes. Set vegades fins a la mitjanit. Els ordes contemplatius tenim la missió de resar constantment per tota la humanitat. Quan acabem nosaltres, en algun altre lloc del món algú continua.
Més enllà de la part espiritual…
Fem dolços per al manteniment de la comunitat i d’este monestir. Este edifici és del segle XIII i costa molt de mantenir.
Quantes monges hi viuen?
En algun temps n’hi va haver 90. Ara en som sis. La més jove té 36 anys, i la més gran 101.
Han tingut nous ingressos de novícies?
Una vintena en els últims anys. Han acabat perseverant set, que s’han repartit en altres convents.
Com sap si algú hi entra fugint d’altres coses?
Este no és lloc per a fugir, sinó per a trobar. Es veu de seguida. Si no vals, el convent et cau a sobre.
Estan al dia de l’actualitat?
Mirem les notícies. Necessitem estar informades per a dirigir bé les nostres oracions a Déu.
Algú pensarà que aquí tancades poca visió tindran del que passa al món real.
Els seguidors de Jesús sempre estem al dia, perquè és ell qui ens guia.
Déu és la resposta a tot?
Sí, però l’has de saber buscar.
Jóvens, i també monges, han patit abusos per part de religiosos durant anys.
Caldria haver estat més estrictes en la selecció i formació de religiosos en seminaris i ordes. De vegades, amb la voluntat de buscar vocacions, han acabat entrant les persones equivocades.
Què sent quan veu dos hòmens o dos dones agafades de la mà.
Respecte.
