Al final dels nostres dies poques persones podrem dir, amb la boca plena, que hem sigut lliures. Ell, sí. Joan Josep Rovira Climent ho va ser. I se n’ha anat sent-ho. Lo seu cervell privilegiat que sabia parlar vuit idiomes es va anar morint a la mateixa velocitat que la seua intel·ligència el va fer viure. Les seues creences van convertir-lo en jove sacerdot. La seua coherència va fer que, de més gran, hi renunciés. La teologia de l’alliberament combregava més amb los seus principis. Des de llavors va transitar pels màrgens, metafòrics i literals. Pels màrgens de pedra del seu Cinctorres natal i de la seua terra estimada. Per la tangent del capitalisme, allunyat dels excessos i el soroll, lluny de la pressa inútil, demostrant que es podia viure d’una altra manera.
Indagador obstinat de paraules, defensor dels Països Catalans i la nostra llengua, Juanjo era filòsof, escriptor, editor, teòleg, poeta. També feia bones fotografies. Un pou de ciència de conversa eloqüent i inacabable. Al seu costat sempre adeprenies. Igual
te’l trobaves llegint en alemany com traduint del llatí o del grec sense necessitat de diccionaris. Parlant en francès o escrivint en italià. Viatger incansable, prenia notes -mentals i a ploma- que després convertia en tractats de filosofia rural, en cròniques d’humanisme, en retrats d’una època. Em va acompanyar a molts concerts per la geografia de la diòcesi de Tortosa, com a rapsode a dalt de l’escenari, també com a amic i melòman. El cometa de la música, em deia.
Defensava que un llibre és una obra d’arquitectura, reivindicava el cognom de sa mare que usava sempre per a signar perquè no entenia la seua identitat sense ella. Son pare era tractant de cavalls i ell, de menudet, s’havia aventurat al seu costat per masos i pobles dels Ports de Morella i el Maestrat. Bon jugador de futbol, anàrquic i rebel, li agradava dutxar-se amb aigua freda. Casa seua era una biblioteca amb llibres per tot arreu: lleixes, taules, passadís. Col·leccionava gramàtiques d’idiomes diversos. Sempre ataüllant mots, buscant l’essència, mantenint la capacitat crítica. I sempre amb Càtula, la seua inseparable gosseta, caminant al seu costat.
Per ell, la informàtica no va ser mai una gran aliada. “De tot lo que no siga pedra i fusta, no te’n refies”, solia dir-me irònicament. I veent com la tecnologia encercla perillosament les nostres vides, potser no li faltava raó. La seua dignitat i inquietud el portaren a ser un activista social i cultural, en defensa del riu i l’ecologisme i contra la fam. Durant un temps, entre llibre i llibre, recollia cartrons per poder-los vendre i enviar els diners a països necessitats a través de campanyes solidàries. Mo’l podíem trobar fent un menú a qualsevol bar de Tortosa. “L’avantatge de dinar en restaurants populars -comentava- és que pots captar la vida real del poble real” En pandèmia, quan li van tancar els bars on tant li agradava anar, quedàvem un cop per setmana al portal de casa seua i jo li portava menjar fet que ma mare o jo havíem cuinat per ell. Reflexions de vida al replà que també eren aliment.
Llegint-lo vaig adependre a escriure millor. Era un pensador brillant. Per això em dol encara més que una ment com la seua se n’anés tan difuminada, sense adonar-se’n, ni reconèixe’s. Consciència i memòria. Ell, que estimava la metafísica, que creia en la immortalitat de l’ànima humana, segur que es passeja per este nou món que ara habita perquè sempre deia que el carrer, la gent, era el seu aliment per després pensar. Humil i revolucionari. Sensible i d’humor esmolat, se submergia a la llibreta sobretot de nit, per això es definia com a escriptor de lluna. “La meua Màtria és la Mediterrània, la meua Pàtria és utòpica”, afirmava. Lo buit és gros però, com ell mateix escrivia a Olor de terra, “les coses són així i la vida no té remei. Som tots de volada curta’. A la portadella del seu exquisit Terra Màtria hi va posar: “Estic cansat, recordaré el meu poble”. Descansa, Juanjo, i bona tornada a casa.
