HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRemembrança de l’Antoni Rovira i Virgili: llengua, cultura i país

Remembrança de l’Antoni Rovira i Virgili: llengua, cultura i país

L’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona 1882-Perpinyà 1949) va ser un dels principals referents polítics i intel·lectuals de les persones amb inquietuds i il·lusions republicanes a principis del segle XX. Com a dirigent primer d’Acció Republicana i després d’Esquerra Republicana de Catalunya, ho va ser molt especialment de l’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907-Barcelona 1995), un fet que no voldria passar per alt ara que tot just fa 25 anys del seu traspàs. La implantació de l’anomenat govern del poble formava part de l’ideal més íntim de molts joves que volien treure’s la teranyina espessa de la Dictadura del Capità General Miguel Primo de Rivera i de la monarquia borbònica regida pel rei Alfons XIII, esquitxada per escàndols i corrupció (calcomania del moment actual, malauradament). Les cròniques que l’historiador tarragoní va publicar al periòdic La Nau, que es declarava com a liberal i democràtic i sortia en uns primers mesos a la vesprada, van inspirar d’allò més el narrador benissanetà.

Durant la Guerra Civil del 1936-1939 va ser l’autor de diversos articles sobre fets històrics del Baix Ebre que varen veure la llum al setmanari antifeixista Meridià (1938-1939), en el qual el poeta jesusenc Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982) va incloure també alguns dels més destacats poemes de guerra de la literatura catalana, així com cròniques força il·lustratives des del Front del Segre. Concretament, els esmentats articles varen ser: Els italians davant Tortosa. El record de la participació italiana en la Reconquesta de Tortosa el 1148; La catalanitat de Tortosa, els fets de l’any 1640 i els d’ara; i Els màrtirs de 1640. La seua argumentació era orientada envers l’encoratjament davant d’un moment molt difícil de nou per a la ciutat: Veiem, doncs, que el cas de Tortosa l’any 1640 va ésser el d’una ciutat catalana que va posar-se al costat de Catalunya en perill, però que, per massa confiança, va ésser dominada per la cinquena columna d’aleshores. Ara Tortosa es manté fidel a Catalunya i a la República. Mig enderrocada pels terribles bombardeigs, continua essent catalana i republicana. I si l’any 1640, Tortosa va servir l’enemic per a passar l’Ebre, avui munta la guàrdia, segura i forta, a la vora esquerra del riu.

La seua principal intenció era la de reforçar l’ideari catalanista en unes comarques en què políticament havia arrelat un dualisme impulsat per l’ideari del cabdill de les esquerres Marcel·lí Domingo Sanjuán (republicanisme d’arrel espanyolista) com a contraposició a la perpetuació del caciquisme conservador que representava l’industrial Joaquín Bau Nolla.

Bladé va donar fe de ser un memorialista vocacional, que creia que la lletra perpetuaria la memòria. Es va convertir en un aguerrit biògraf de l’intel·lectual tarragoní amb la publicació del llibre El meu Rovira i Virgili, en el qual va aconseguir fer un retrat acurat d’una de les figures del pensament més destacades del segle XX a casa nostra, apassionat de la política i de la catalanitat, autor d’una obra veritablement prolífica.

Durant el 2019 des de la universitat que porta el seu nom, amb el segell de Publicacions de la URV, es van treure a la llum diversos manuscrits en francès de la seua autoria: Bref résumé de l’histoire de la Catalogne / La question de la Catalogne. La seua importància principal rau en el fet que varen ser redactats durant la seua estada a la residència dels intel·lectuals de Montpeller en els primers i duríssims anys de postguerra. El seu objectiu primordial era donar conèixer Catalunya i els catalans al nou estat que els havia acollit, sense gran entusiasme precisament. L’ideari de la liberté, fraternité i égalité no es va aplicar amb els republicans de baix dels Pirineus precisament. Rovira demostrava un excel·lent domini de l’idioma de Molière, a la vegada que es va documentar molt bé i va aportar un gran nombre de referències històriques. Aquests documents manuscrits inèdits escrits en francès des de l’exili ajuden a preservar la memòria històrica del nostre país. A la vegada, mantenen viva la flama de personatges que van tindre passió per aquesta terra.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 89 = 98

Últimes notícies