L’excepcionalitat dels cocons a Tivenys

Una tesi doctoral analitza la singularitat d’estos dipòsits d’aigua de pluja per a ús domèstic, construïts entre els segles xvii i xix i gairebé exclusius d’este terme municipal del Baix Ebre

per Òscar Meseguer

Edició Paper Setmanari l'Ebre

Imatge d’un cocó al terme municipal de Tivenys
Imatge d’un cocó al terme municipal de Tivenys | Cèlia Mallafrè

El cocó és una estructura de pedra en sec que servix de dipòsit d’aigua de pluja, coberta per a evitar-ne l’evaporació i l’embrutiment, però prou airejada perquè l’aigua no
s’arribés mai a podrir i amb un petit portal allindanat per a facilitar l’accés a l’aigua acumulada, que s’utilitzava per al consum domèstic, dels animals i de les persones, per a beure o per a fer el menjar. “El cocó és el primer que devia fer el pagès en ocupar una nova finca, abans de plantar o de fer una caseta o un corral”, conclou Jordi Piñol, un dels que més sap de cocons de Tivenys, el poble de Catalunya d’on són característiques gairebé de forma exclusiva estes construccions.

Es recull l’aigua a través d’una llisera de roca en pendent i també per filtració a través de la coberta o cúpula, feta amb pedres col·locades amb inclinació i amb poca superfície de contacte entre elles -a diferència de les cobertes d’altres construccions fetes habitualment per aproximació de filades de pedra-, al voltant d’una “pedra clau” que fa d’epicentre i que si cau, fa caure la cúpula sencera. Com s’ho feien perquè no els caigués el sostre durant la construcció és una pregunta que no saben respondre avui ni els arquitectes. Això i el fet que el vas del dipòsit es fes “picant amb un escarpí sobre la pedra viva”, segons explica Piñol, són dos de les característiques més singulars d’este element patrimonial tinvenysà, ara objecte fins i tot d’una tesi doctoral.

Hi ha cocons en termes confrontants, com Benifallet o Tortosa, però “són de propietaris de Tivenys”, assegura Piñol. També n’hi ha a Lleida, però s’anomenen directament aljubs, segons explica Cèlia Mallafrè, diplomada en arquitectura i que està fent la tesi del doctorat industrial sobre els cocons de Tivenys. També a les Illes Balears es coneix estes construccions amb el nom de cocons.

 

Entre 200 i 300

El cas tivenysà resulta especialment significatiu a les Terres de l’Ebre. A més a més, no hi ha cap inventari oficial ni cap documentació mínimament articulada al respecte. Mallafrè, a través de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la URV, s’hi ha posat amb l’ajuda inestimable de Piñol, que l’acompanya i la guia per les diferents partides. Va començar la tesi l’any passat i enguany ha rebut una beca. Ja ha inventariat 47 cocons, cadascun amb el nom, d’un total d’entre 200 i 250 que creu que es mantenen aixecats al terme de Tivenys. Piñol es remet a testimonis orals per a vaticinar que en algun moment potser n’hi van haver 300.

I per què només a Tivenys i per què la tècnica de la pedra clau i com s’ho feien? Resulta en part un triple misteri. La fórmula constructiva ho és, amb pocs matisos. “No se sap exactament com aconseguien fer-ho d’aquella manera”, ratifica Mallafrè. Realitat o llegenda, s’explica que hi va haver un pastor que treia la pedra clau d’alguns cocons i en caure totes les pedres de la cúpula dins del dipòsit, pujava el nivell de l’aigua i això afavoria que el seu ramat en pogués beure. 

L’origen no és tan i tan incert com la materialització de la tècnica:  Mallafrè explica que una de les hipotesis és que la majoria s’haurien construït durant les desamortitzacions del segle XIX, en temps de creixement demogràfic que va dur a la població a buscar nous camps per a plantar sobretot oliveres, però també garrofers i ametllers de secà.

Estos camps estaven lluny del riu, cap a la serra de Cardó-Boix -el de Tivenys és un terme marcat per la successió de  barrancs i altiplans, en sentit transversal a l’Ebre-, i eren molt secs. Per tant, calia emmagatzemar aigua. Però tant Mallafrè com Piñol coincidixen que la tècnica constructiva és anterior i que hi ha cocons datats -sobre la pedra- del segle xviii i fins i tot del XVII.

La jove arquitecta reusenca, que es declara enamorada del patrimoni, centra la seua tesi en el “registre i anàlisi d’elements de pedra en sec per mitjà de tècniques digitals”. S’hi inclouen les cabanes de volta de la Fatarella i els cocons de Tivenys. El seu objectiu últim es fonamenta en la tècnica digital tridimensional coneguda com a fotogrametria: a partir de moltes fotografies del cocó, esta eina tecnològica permet enregistrar “totes les dades escalades, tant del perfil interior com l’exterior amb un marge d’error molt baix”, i generar una imatge en tres dimensions de la construcció. Un dels reptes és arribar a determinar el volum de pedra necessari per a fer cada cocó. N’hi ha de dimensions diverses. Com més corrals de bestiar hi havia al voltant, més grans. “Com més a prop del poble i del riu [menys necessitat d’aigua], més menuts”, explica Piñol, que hi afegix: “Hi ha finques grans que tenen dos o tres cocons; n’hi ha que no en tenien i el propietari agafava aigua del veí, però sempre demanant permís”. També explica que hi ha cocons estratègicament disposats al costat  d’una era i que en tots els casos els voltants estan lliures d’arbres perquè les arrels no afectessen el sistema de recollida d’aigua.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article