Cansat de la situació política d’estancament del seu país, l’ebrenc Rai López va decidir iniciar una gesta per a internacionalitzar la causa catalana, el projecte Camí a la República. Farà poc més d’un mes que va emprendre el camí cap a la Casa de la República a Waterloo i al Parlament europeu, acompanyat per Leticia Hunault, coordinadora territorial de l’ANC de l’Ampolla. “Ni jo ni la Leticia som excursionistes, però ens va semblar una bona manera de portar la mobilització a Europa, sortir de les fronteres” explica Rai, que té ara el descans merescut després de 34 dies caminant: un total de 1.300 quilòmetres dividits en trams d’uns 44 km diaris.
El dia 24 de març, i amb una urna a l’esquena, van iniciar el recorregut des de Cervera de la Marenda (Catalunya del Nord) amb la voluntat de fer una recollida massiva de signatures amb dos exigències dirigides a l’Eurocambra: la implementació efectiva de la República Catalana (validant el resultat del referèndum de l’1 d’octubre o convocant un nou referèndum per part d’Europa) i la intervenció del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg en el judici al procés. “La recollida de signatures actuava a mode de rèplica de l’1 d’octubre, amb paperetes on estaven escrites les exigències i la gent signava i les anava dipositant dins l’urna”, aclareix Rai.
L’activista remarca que la intenció no era que fos una marxa massiva, sinó que tingués el màxim suport possible. “Hem anat explicant, municipi a municipi, què està passant a Catalunya. El que defensem és el dret a decidir i la llibertat dels presos polítics i exiliats, i hem obtingut una resposta del poble francès espectacular”. A més, López destaca que “la gent estava molt informada sobre el que va passar l’1 d’octubre i de la repressió que hi està havent, sobretot en els municipis de la Catalunya nord i Occitània”. Un cop la premsa francesa va publicar sobre la iniciativa, la gent dels pobles ja els reconeixia i inclús els anava a rebre. Al llarg d’este temps Rai López va concedir fins a vuit entrevistes a territori francès, on va tenir l’oportunitat d’explicar el projecte i la causa.
Des del primer dia, l’activista va compartir en directe la ubicació al Telegram Camí a la República, fet que va permetre que la gent s’anés unint per trams. “Durant els dies de Setmana Santa i el cap de setmana previ se’ns va unir força gent. Molts d’ells portaven signatures, regals, detalls per a Waterloo…”. A més, algunes associacions com l’ANC de França, CDR de París, Foreign Friends of Catalonia i ANC de Brussel·les els van ajudar a buscar allotjament. També comptaven amb un vehicle de suport tècnic de Sanitaris per la República que els va acompanyar tot el camí, i el suport de Juristes per la Llibertat per a prevenir possibles problemes legals.
La rebuda de Puigdemont
Durant 34 dies, Rai i els seus acompanyants no van descansar ni un dia per a poder tornar abans del diumenge i votar a les eleccions generals. Van arribar a Waterloo el divendres 26 d’abril i van ser rebuts pel president Puigdemont, moment que Rai recorda amb gran emoció. “No ens esperàvem tota la gent que hi havia esperant-nos”. Hi havia mitjans catalans i belgues, catalans residents a Brussel·les, diversos consellers a l’exili que van poder assistir a la trobada com en Toni Comin, i l’amic del president, Josep Maria Matamala.
“En principi teníem 15 minuts de reunió amb Puigdemont, però finalment vam estar més d’una hora”, relata l’activista. Des de la Casa de la República els havien seguit des del primer dia. “Després de l’esclat d’emocions i un cop ja ens havíem calmat, vam fer l’entrega del potet d’arena de la platja de la comuna nord-catalana d’Argelers de la Marenda (Rosselló), on vam fer la primera nit”. Argelers va ser un dels camps de concentració francesos emplaçat entre 1939 i 1941, per tal de mantindre controlats els milers de refugiats republicans espanyols, molts d’ells catalans, que fugien d’Espanya preveient la imminent victòria del bàndol nacional encapçalat pel dictador Franco el 1939. “Gent de la Casa de la República havien tingut avantpassats que van estar tancats al camp d’Argelers, i va ser un moment molt emotiu”, explica.
La intenció última era que el president i els consellers dipositessen el seu vot dins l’urna. D’allí van anar directe al Parlament per a la finalització del tram, on els esperaven dos eurodiputats.
Per a entrar al Parlament, Rai López i els seus acompanyants van haver de passar dos controls de seguretat. L’activista narra esta història com si es tractés d’una comèdia: “En el primer control, quan em van preguntar si portava algun signe polític, vaig afirmar que tan sols portava escrit a l’esquena el hashtag #CamíALaRepública, i que Espanya venia d’una monarquia totalitària”. Els van deixar passar. “El segon filtre era policial i em van fer posar l’urna dins la cinta transportadora. Quan em van preguntar què era, vaig dir en francès que era una carmanyola. El policia em va mirar amb cara de boig però em va deixar passar”, conta entre rialles. Així va ser com van entrar l’urna dins l’hemicicle, on està prohibit qualsevol simbologia política. “L’eurodiputat que m’acompanyava, Mark Demesmaeker, no s’ho podia creure. La nostra ha estat la primera urna de la història en entrar al Parlament Europeu”, explica orgullós. Este fet noticiable també va aparèixer a la premsa belga. Dins l’hemicicle, Rai López va poder gravar un vídeo abans que un policia veiés el símbol de l’1 d’octubre (el segell oficial imprès a l’urna) i els va fer fora a crits.
Però l’entrada al Parlament va ser, en realitat, un gest simbòlic. La idea inicial d’en Rai López era acampar davant del Parlament, on s’ubicarien indefinidament fins que es complissin les dos demandes de la reivindicació, però van ser advertits que això era il·legal. Finalment, van optar per a fer la donació de les signatures, acció que es durà a terme al juny per tal de recol·lectar-ne més. “Que no ens faran ni cas ja ho sabem, però la mobilització ja està feta, que és el que ells no volien”, manifesta.
amenaces López s’ha convertit en un ‘influencer’ a les xarxes, sobretot al Twitter, on té més de 13 mil seguidors. “No m’ho pensava que arribaríem a estos nivells. Encara no tinc assumit el que hem fet”, assegura. “Portava dos mòbils al damunt i cada cop que els obria estaven saturats de missatges de suport. Només podia penjar els vídeos i la informació dels trams; la meua germana s’encarregava de donar resposta a les preguntes de la gent des de les Terres de l’Ebre”. Tot i el suport rebut, Rai explica en declaracions a l’ebre que la seua gesta no està exempta de polèmica. “Tenia un restaurant a Tortosa, juntament amb la meua dona, però l’hem hagut de tancar a causa de les amenaces constants que hem rebut estos dies i continuem rebent, centenars o potser milers”, denuncia. No obstant, Rai no es rendix: “L’independentisme és un moviment que va iniciar el poble i és el poble qui ho aconseguirà. La marxa a peu ha finalitzat, però el camí a la república només acabarà quan assolim la independència”.
