El passat 5 de juliol, la Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT) publicava un comunicat clar i directe. “Catalunya hauria de tenir 300 socorristes més per a garantir la màxima seguretat a les seues platges”, assegurava el document, que xifrava en 90 els professionals que s’haurien d’incorporar, de més, a les platges de la demarcació de Tarragona. No era el primer cop que es denunciava esta suposada manca de personal a les platges catalanes.
Este cop, però, UGT anava una mica més enllà i reclamava també la millora de les condicions laborals d’estos treballadors, que normalment només es dediquen al socorrisme com a feina temporal, durant l’estiu. “La falta de recursos econòmics destinats pels ajuntaments al servei de socorrisme en platges provoca la precarització de les condicions dels treballadors i treballadores, als quals no se’ls aplica el conveni col·lectiu sectorial, i això es traduïx en menor salari, llargues jornades de treball, alta taxa de temporalitat i inestabilitat laboral”, clamava l’informe.
Les Terres de l’Ebre, com a part de la costa catalana, no en quedaven exemptes. Al territori, la presència –i especialment la no presència– de socorristes en les platges també porta anys sent motiu de controvèrsia. Seguint la línia del comunicat d’UGT, el principal debat passa per si el nombre de socorristes disponibles per platja ha d’incrementar, i també, si algunes platges que, a hores d’ara, no tenen servei de socorrisme n’haurien de tenir per a augmentar-ne la seguretat. Un dels exemples més significatius és el cas de la Platja del Trabucador, al bell mig del delta de l’Ebre. Esta platja, que s’ha convertit en un dels principals símbols del territori, atrau cada cop més persones, especialment turistes. Malgrat això, al llarg dels sis quilòmetres de platja no hi ha servei de socorrisme. Hi ha més casos.
Un problema de fons
Però, en general, quina és la situació que viu el socorrisme a la costa ebrenca? La radiografia bàsica és similar a la de la resta de Catalunya: malgrat que les principals platges estan cobertes amb un servei acceptable de socorrisme, hi ha certs buits i aspectes que preocupen el sector. Per una banda, el clam de fons són les condicions laborals dels mateixos treballadors: la manca d’una llei renovada de l’administració catalana fa que, sovint, la inversió disponible per estos serveis siga insuficient i, com a conseqüència, les condicions dels socorristes se’n ressenten. La llei que regula i preveu els mínims exigibles a Catalunya és del 1972 i, des del sector, consideren que ha quedat obsoleta. Amb esta normativa, cada consistori regula el servei de socorrisme amb criteris diferents pel que fa al nombre d’efectius, durada del servei, horari, mitjans tècnics… i el sector queda exposat a la llei de la millor oferta que, en general, sol ser la més barata. “Denunciem que no es pot entendre que Catalunya, capdavantera en nombre d’arribades turístiques anuals, regule el sector del socorrisme mitjançant una llei de 1972”, reiterava l’informe d’UGT, que ha impulsat la plataforma SOS Socorrisme.
Recentment, però, la polèmica ha incrementat arran d’una altra llei aprovada pel govern català. L’objectiu de la normativa, segons la Generalitat de Catalunya, és “assegurar que els socorristes tinguen tota la titulació imprescindible i estiguen degudament acreditats tal com estipula l’administració competent”, que és el mateix govern català. Com a conseqüència, des del 2015, per a ser socorrista cal un certificat de professionalitat o un cicle formatiu de grau mitjà i estar inscrit al Registre Oficial de Professionals de l’Esport. Malgrat això, tant l’any passat com este, la Generalitat ha hagut d’aprovar una moratòria del règim sancionador degut a la dificultat de les empreses de salvament per trobar persones qualificades per a fer esta feina segons els criteris que demana la nova llei.
La formació que ara es demana és molt més estricta que abans: anteriorment es necessitava superar un curs de 200 hores, que costava uns 400 euros, en canvi ara, el curs per aconseguir la titulació dura un total de 1.500 hores i costa uns 1.000 euros. “Això ha fet que molts jóvens ja no es plantegen treballar de socorristes”, lamenta Xavier Vernet, coordinador del servei de socorrisme a les platges de l’Ametlla de Mar, l’Ampolla i el Perelló. “Pensa que el socorrisme acaba sent una feina temporal, durant els mesos d’estiu… si per treballar-hi necessites tots estos requisits i, després, el sou és el que és i les condicions són les que són, la gent preferix treballar de cambrer, que segurament cobraran més i la responsabilitat que tindran serà molt més baixa”, apunta Vernet en declaracions a l’ebre. Ell admet que sovint es fa difícil trobar persones qualificades per a treballar-hi. “Els requisits són massa exigents per a una feina temporal”, recorda.
Hi coincidix Marcos Ventura, president de Creu Roja Deltebre. “La normativa està bé perquè afavorix la preparació i la qualitat dels socorristes, però hem de ser realistes… si hem de seguir estos criteris és gairebé impossible trobar personal”. Explica que a les Terres de l’Ebre la situació és més crítica. “Hem hagut d’anar a buscar gent de fora perquè aquí no en trobàvem. Un dels motius que ho explica és que la preparació que es demana per a ser socorrista no es pot cursar a les Terres de l’Ebre”.
Ventura, que es mostra crític amb l’administració, assenyala que, en general, el nombre de socorristes per platja és massa baix, també a les Terres de l’Ebre. “Mira, et poso un exemple: a les Cases d’Alcanar hi ha tres torres de control i un total de quatre socorristes. Això és molt poc. Si hi ha qualsevol emergència, o un episodi de meduses, quatre socorristes són insuficients. Només que dos hagen de sortir, una de les torres ja queda desatesa”.
Platges sense socorrista
També parla del cas de la Platja del Trabucador: “És una de les platges amb més afluència de persones del territori. En caps de setmana és increïble la gent que hi ha. I no hi ha servei de socorrisme. Si hi va tanta gent, en este tipus de platges també hi ha d’haver socorristes”, assegura. “Hem de prioritzar la seguretat a les platges”, conclou.
Xavi Solé és el tècnic de medi ambient i platges de l’Ametlla de Mar. Malgrat que assegura que el servei de socorrisme en esta zona està ben cobert a nivell de seguretat per als banyistes, apunta que hi ha tecles a millorar. “És clar que podríem disposar de més efectius, però pensa que només a l’Ametlla tenim entre 26 i 27 platges i cales… això a nivell econòmic és inviable”. El criteri és clar: aquelles platges que tenen més afluència de banyistes, que solen ser les que estan situades més a la vora de nuclis urbans, són les que tenen servei de socorrisme. “Després, tenim una embarcació de la Creu Roja que dona cobertura a totes les altres cales més petites”. Solé posa xifra al pressupost municipal que este servei de socorrisme suposa per a l’Ametlla de Mar. “Uns 100.000 euros paguem pel servei de socorrisme des de l’1 de juliol fins al 31 d’agost. Econòmicament, com a municipi no podem assumir més”, diu. En este sentit, Solé també exigix més ajudes a l’administració catalana. “Fa temps que la Generalitat retalla en gestió de platges”.
En este sentit, SOS Socorrisme també subratlla que, cada cop, el període que les platges compten amb servei de socorrisme és inferior. I més, tenint en compte que, degut a les condicions climàtiques canviants dels últims anys, la temporada de platja i bon temps s’allarga. “Exigim l’obligatorietat que els plecs municipals per a licitar el servei de socorrisme siguen per a, com a mínim, quatre mesos”, demana la plataforma.
Els tres entrevistats coincidixen en un altre aspecte: la responsabilitat i precaució del mateix usuari. “Com a banyistes hem d’intentar fer un ús responsable de les platges”, apunta Ventura. “Si anem a la platja amb els nens hem d’estar pendents dels nens, no de la tauleta o del mòbil”, recorda. En este sentit, Solé també assenyala que és important fer cas de les advertències: “Si hi ha un cartell que diu que no està permès tirar-se a l’aigua des d’estes roques, se n’ha de fer cas. Molt sovint, això no és així”.
