“El meu fill estava tan desmotivat que si no arribem a actuar a temps, l’hauríem perdut acadèmicament”. Així de contundent es mostra Mariola Torralbo, mare de Genís, un nen de 14 anys amb altes capacitats (AACC), és a dir, amb una capacitat d’aprenentatge superior a la mitjana. Este col·lectiu passa any rere any com el gran oblidat del sistema educatiu, ja que s’aposta gran part dels recursos a alumnes que, al contrari d’ells, presenten dificultats durant la seua etapa educativa.
“Al principi, com a docent, vaig pensar que el meu fill podia patir TDAH, perquè el notava molt nerviós” assegura Torralbo, tot i que la professora de Genís a P3 ja la va avisar que era “un nen molt intel·ligent”. De fet la seua mare va constatar que el nen s’havia desenvolupat més de pressa que altres infants de la seua edat, ja fos perquè va aprendre a caminar abans o perquè s’encuriosia per temes complexos.
Durant la primària ja es van demostrar les altes capacitats de Genís a través d’un test, amb el qual demanaven al centre una ampliació en algunes de les assignatures, tot i que segons la seua mare “difícilment es duia a terme de la forma adequada i no es responia a les necessitats educatives que requeria en aquell moment”. El malson del xiquet, però, va arribar als últims cursos de primària, quan el seu professor es va negar a fer-li esta ampliació i el va obligar a seguir el ritme de la resta de la classe. Malgrat començar l’institut, la tendència a la secundària va ser la mateixa. “Quan va acabar primer de l’ESO ens va dir que o bé el canviaven de classe o ell ja no voldria tornar a trepitjar el centre. Per això en un nou test a la mà i un informe més acurat de les seues altes capacitats vam aconseguir que, durant una temporada, assistís a les classes de matemàtiques d’un curs superior”, explica la seua mare. De fet es va adaptar tan bé que finalment, i de forma voluntària, va acabar fent una acceleració d’un curs sencer. “Ara és feliç, però ha estat tres anys que s’ho ha passat molt malament” assegura la seua mare.
El fill de Mònica (nom fictici per a mantenir l’anonimat) també començarà al setembre en un curs més avançat. “Quan ja sabia comptar fins a 10, ell et demanava que li ensenyesses fins al 20, perquè ha estat sempre un xiquet molt curiós i espavilat”, exemplifica la mare. Malgrat que el xiquet s’avorria a classe perquè acabava la faena abans que la resta, l’equip docent responia a la família que “encara era massa petit per a passar cap prova”. Enguany, gràcies a la insistència dels seus pares, el xiquet ha realitzat el test. “Segons em van fer arribar, el meu fill va obtenir molts bons resultats en totes les matèries amb un quocient intel·lectual alt”. Igual que Genís, el fill de Mònica va provar durant este curs escolar estudiar l’assignatura de matemàtiques amb un curs més elevat. “Al juny, abans de tenir una reunió amb el centre, ja vaig preguntar-li què li agradaria fer, si mantenir-se al seu curs amb l’ampliació de matemàtiques o bé cursar totes les matèries de cinquè. Crec que ha decidit saltar de curs perquè des de l’escola no hi ha els recursos suficients que li permeten quedar-se amb els de la seua edat”.
Amb esta experiència, tant la Mònica com la Mariola coincidixen que les altes capacitats s’han de detectar com més aviat millor. “Si ho hagués sabut abans potser ja hauria proposat saltar-lo de curs, perquè si no entren en un període d’avorriment a les classes que els pot arribar a generar desmotivació i acomodació, la qual cosa provoca la pèrdua de talent” explica Mònica. Això sí, l’acceleració de curs no sempre és la millor solució per a tots els infants amb altes capacitats, cal saber-los escoltar i donar resposta a les seues demandes.
Dos de cada cent persones presenten altes capacitats i com ells n’hi ha molts més. Concretament el 2% de la població presenta unes altes capacitats, però la gran majoria no estan ni identificats ni ben atesos per manca de recursos. De fet a Catalunya durant el 2018 s’han identificat un 0,03%, segons reflectix l’Informe nacional sobre l’educació dels superdotats. Això acaba provocant que la balança es decante cap al costat contrari, ja que segons alguns estudis, a Espanya el 70% d’este col·lectiu es camufla en alumnes amb baix rendiment acadèmic i entre un 30 i 50% es troba a la franja del fracàs escolar.
“Ensenyament hauria de posar més psicopedagogs als centres educatius”, assegura Núria Reverté, vicepresidenta d’Athena, una associació de famílies amb infants i jóvens amb AACC de Tarragona i les Terres de l’Ebre, de la qual també formen part Mònica i Mariola. Juntament amb professionals del sector educatiu van fundar el passat mes de desembre l’associació per tal de donar més visibilitat al col·lectiu i vetllar per a la seua correcta atenció, tant dins com fora de l’escola. Reverté, mare també d’una nena amb AACC, explica que l’associació va nàixer amb 5 famílies que es plantejaven sempre els mateixos dubtes: “Ens sentíem impotents, perquè detectàvem un problema que en aquell moment no sabíem solucionar. Però gràcies a l’agrupació que hem realitzat veiem que podem lluitar conjuntament per a canviar la situació”. A dia d’avui ja en formen part 35 famílies.
Entre les línies d’actuació han posat sobre la taula la necessitat de crear un protocol de detecció ràpid per a identificar quins alumnes poden derivar en altes capacitats i que, per tant, haurien de fer un test per a certificar-ho. “Sí que hi ha nens que trauen molt bones notes, però n’hi ha d’altres que estan tan desmotivats que arriben fins i tot a suspendre. Per això és tan important una detecció precoç, per a fer una actuació correcta i adaptada a les necessitats de cada infant” conclou Reverté.
D’altra banda també han signat recentment un conveni amb la Universitat Rovira i Virgili per a incorporar a la formació dels docents més material que aprofundisca sobre les altes capacitats, així com fomentar la seua investigació en treballs de fi de grau, màster i doctorat. “El conveni ens permet també organitzar tallers amb professors universitaris per als nostres associats, com el taller de robòtica que vam poder gaudir al mes de juny”, comenta Reverté.
Però l’objectiu principal de l’associació és fer costat a les famílies, oferint-los formació en l’àmbit de les AACC, fent incidència en la cura emocional dels infants. A més, amb els socis organitzen trobades per a compartir dubtes, preguntes i solucions: “Les trobades al mateix temps ens permeten agrupar els nostres fills amb aficions i formes de pensar molt similars i que difícilment troben fora d’este cercle”. n
