La ramaderia tradicional, un ofici en crisi

Actualment hi ha un tractant de bestiar oví cada 10 municipis

per Andrea Capilla

Terres de l'Ebre

imatge de la família Torres-Soriano amb un corder
imatge de la família Torres-Soriano amb un corder | cedida

Esquelles, una filadora, llana, eines per a fer formatge, romanes -les bàscules per a pesar corders o llana-, artesania de fusta, indumentària tradicional de pastors, 23 històries de famílies ramaderes i reivindicar l’ofici dels pastors. El Museu de les Terres de l’Ebre d’Amposta acull  fins al 22 de setembre una exposició en què es mostren els objectes del món ramader que Plácido Torres, tractant de bestiar oví i veí d’Amposta, ha anat recol·lectant des dels 16 anys fins a aconseguir un fons de més de 500 peces. Actualment, Torres i la seua família són de les poques que queden al territori ebrenc, però també al nord de Castelló i el sud d’Aragó, que es dediquen al tractament de bestiar oví: compren els animals als pastors i els venen a les carnisseries. 

 

Nissaga familiar Torres

Ha estat envoltat des de ben menut de ramats d’ovelles, ja que ell és la tercera generació de la seua família que es dedica al món de la ramaderia. El seu avi, Pascual Torres, era pastor i va fer transhumàncies -migracions estacionals dels ramats a la recerca de pastures- durant 28 anys, fins que va començar a abastir als carnissers de l’època. "No sempre es tenen animals per a vendre’ls als carnissers, així que mon iaio, quan no en tenia, i davant la demanda dels carnissers, els comprava per  a després vendre’ls. I, així, va començar l’ofici de tractant", detalla Torres. La diferència entre els altres ramaders recau en el fet que hi ha tractants de bestiar que es dediquen a engreixar els animals i tornar-los a vendre; en canvi, la família Torres, segons explica el ramader, "sempre ens hem encarregat d’engreixar-los més o menys temps, per a servir-los directament a les carnisseries". La família de la seua mare també tenien ramats i es dedicaven a produir formatges artesanals. Segons el tractant, "ma mare tenia a casa 200 cabres, a banda de les ovelles, i feia formatges per a després vendre’ls. Encara que fer-los impliqués més faena, també es guanyaven més diners". Així doncs, recorda que per cada litre de llet de cabra es guanyaven 25 pessetes, en canvi, per cada formatge entre 75 i 80. 

Torres es dedica a la ramaderia des que tenia 14 anys, ja que no va voler seguir estudiant. Des de llavors fins ara, ha anat treballant sempre amb bestiar oví, però desenvolupant diferents tasques. "He après tot el que sé del meu pare, perquè em va fer aprendre totes les activitats relacionades amb la ramaderia, per a poder, després, manar-ho als meus treballadors", afirma Torres. Els primers quatre anys de vida laboral, Plácido va estar pasturant el ramat. Al llarg dels anys, però, ha anat canviant les seues tasques. “Hi haurà pastors que sabran pasturar les ovelles millor que jo, però que sàpiguen fer tot el cicle: esquilar, sacrificar, esbocinar, adobar la pell, i fins i tot, fer alguna petita intervenció quirúrgica; no n’hi ha gaires", determina el ramader.  

Una de les tasques que implicava el seu ofici era la de matar els seus propis animals. Torres recorda la primera vegada que ho va haver de fer per ordres de son pare, amb 13 anys, quan havia de sacrificar l’ovella mansa del ramat. “Les ovelles sempre es mouen per ramat: on va una, van totes. N’hi ha que són més manses i que passen a dirigir el ramat, igual que passa amb els bous. Esta ovella mansa era la que s’havia de sacrificar i jo no volia fer-ho. Mon pare no em va deixar altra opció i, davant la inexperiència, ho vaig fer malament. Aquella nit, vaig despertar-me pensant en el que havia fet. El que mon pare em va ensenyar aquell dia va ser: “si pots fer-ho en les que els tens estima, amb les altres també pots”. 

 

 Una antiga fotografia de Plácido Torres amb el seu iaio i a sota un fotografia actual de Torres al Museu de les Terres de l’Ebre |  Cedida

 

Urbanització i mecanització de l’ofici

L’any 1940, el seu avi va comprar una finca al barri del Lligallo d’Amposta, situada a l’encreuament de dos vies pecuàries, ja que així tenia sortida amb les ovelles en quatre direccions diferents. En aquell moment, però, la finca estava allunyada de la població. Ara, en canvi, amb la urbanització dels pobles i ciutats, cada cop la finca és més a prop del municipi ampostí i els camps per a  pasturar es van reduint. Quant a la feina, Torres manifesta que "l’ofici en si no ha canviat gaire, però sí que ho han fet les tècniques i les exigències de l’administració". N’és un exemple el moment d’esquilar les ovelles i treure’n la llana: abans havies d’esquilar el bestiar a estisorades i, ara, disposen de màquines que agilitzen la faena. Quant a la llana, Torres explica que primer l’havies de convertir en fil, i d’aquí, a la filadora per a construir els carrets de fil. Ara, però, tot això es troba mecanitzat. Esta llana la distribuix a les indústries tèxtils de Catalunya, especialment a Granollers. 

 

Un ofici que s’acaba 

L’any 1991, Torres va casar-se amb Consuelo Soriano a Amposta, municipi en el qual hi ha la casa familiar. Soriano és natural d’Orihuela del Tremendal i també prové d’una família dedicada als animals. Quant al nombre de bestiar que tenen al seu poder, Torres explica que canvia depenent del dia. “Un dia puc tenir 200 corders per a servir-los a les carnisseries, i un altre, 400”, detalla el ramader. Tot i que abans, ells mateixos mataven i esbocinaven els seus animals, des de fa més d’una dècada que només es dediquen a buscar els animals, portar-los al seu corral i, després, als escorxadors, per a acabar distribuint-los a les carnisseries. Ara mateix, abastixen les carnisseries de la zona de les Terres de l’Ebre i l’establiment més llunyà és a Falset. Abans, però, van arribar a abastir durant 30 anys, un distribuïdor a Bennassal (Alt Maestrat). Quant a la rendibilitat del negoci, el consum de carn de corder ha anat disminuint estos últims anys i el seu preu per quilo ha augmentat. Així i tot, Torres afirma que “és rendible perquè abans a quasi tots els pobles hi havia dos o tres persones que es dedicaven a abastir carnisseries; ara, només n’hi ha un cada deu municipis”. “Cada vegada hi ha menys gent que es dedica a la ramaderia”, lamenta Torres, que afirma sentir “nostàlgia i tristesa” en veure que el seu ofici s’està acabant. I és que, per exemple, la família Torres-Soriano no han tingut fills i, la seua trajectòria generacional al món de la ramaderia acabarà amb ells.

 

Exposició al museu terres de l’Ebre

Amb l’exposició Col·leccionar passions: La família Torres-Soriano i la cultura material dels pastors, el Museu Terres de l’Ebre vol donar a conèixer la història de Plácido i Consuelo, una de les últimes famílies tractants de bestiar oví que queda al territori ebrenc -però també al nord del País Valencià i sud d’Aragó-, els estris i instruments vinculats al món de la ramaderia que Plácido Torres té col·leccionats, i alguns documentats; però també vol posar damunt la taula una reflexió sobre la ramaderia. “La presència de ramaders i pastors ha fet que els nostres paisatges mediterranis, sobretot a la muntanya però també en zones de plana, ens hagen arribat avui dia en la qualitat que tenim”, afirma Àlex Farnós, director del Museu de les Terres de l’Ebre. I és que segons explica Plácido, “els pastors no només produïxen llet, carn, cuir o llana; també són els que afavorixen el medi ambient”. Farnós afegix que “quan hi ha població arrelada al món rural, estem fent viable un medi natural amb una gran biodiversitat, en unes tradicions i cultures que ens agraden. Però estos pastors ho han de fer perquè són capaços de mantindre una activitat econòmica que és viable. Així doncs, quan mengem carn de corder, estem fent viables els parcs naturals”. I és que la presència de dos o tres pastors en un territori pot tenir una gran incidència en el medi ambient, ja que fan que aquell hàbitat estiga cuidat, desbrossat, controlat i estimat. Davant això, Farnós conclou que “sense esta gent que hi viu, que cuida el paisatge i l’estima, acabarà evolucionant no només cap a un desert, sinó cap a espais en risc d’incendi”. 

 

Plácido Torres al costat d'una de les esquelles de la seua col·lecció | Cedida

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article