Les restes del general Franco ja no són al Valle de los Caídos. Després de quinze mesos de tràmits i hores i hores de debat a televisió, les despulles del dictador s’han traslladat al cementiri de Mingorrubio, a Madrid. Lluny de quedar òrfenes, les criptes del Valle de los Caídos seguixen custodiant les restes humanes d’uns 33.800 cossos d’excombatents i represaliats de la Guerra Civil Espanyola. D’estos, es calcula que uns 7.000 van arribar de tot Catalunya i prop de 4.000 van sortir de les Terres de l’Ebre cap al Mausoleu.
El 1959, algunes de les fosses que s’havien omplert durant la Guerra amb els cossos dels combatents a les portes dels cementiris o en camps abandonats es van tornar. Feia quasi vint anys que havia acabat la guerra i el 23 de maig del 1958, el ministre de Governació enviava una resolució als governadors civils de tot l’Estat on els demanava la localització de diferents indrets on s’havien enterrat combatents de la ‘Cruzada’ i represaliats del conflicte. La voluntat era que fossen enterrats al Valle de los Caídos, la gran obra de Franco, que estava ja a punt de finalitzar després de més de divuit anys d’obres a la zona de Cuelgamuros. El mateix any apareixien en premsa els primers anuncis notificant a les famílies el trasllat de les restes humanes de les fosses cap al Valle, i també la possibilitat de fer trasllats voluntaris de represaliats cap al gran mausoleu. Fins i tot s’obren les portes als excombatents republicans. El requisit indispensable sols era un: només s’hi enterrarien catòlics. Els moros es queden sota terra.
Els dos bàndols havien enterrat els seus morts amb la idea que les restes es poguessen recuperar després del conflicte. El director tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, David Tormo, assegura que “s’ha popularitzat la concepció que els enterraments es feien de forma caòtica, conjuntament i sense cap cura, però realment no és així. Tant un bàndol com l’altre van enterrar els seus morts amb la voluntat que es poguessen recuperar els cossos un cop passada la Guerra”. “En la majoria de casos, els enterrats es recollien en llistes que es guardaven després als ajuntaments, i algunes es van conservar fins anys després de la Guerra”, assegura.
La doctora en història i professora de la Universitat de Barcelona, Queralt Solé, ha referenciat milers de morts que van ser traslladats des de Catalunya a l’obra El secret del Valle de los Caídos, i que consten a l’Arxiu General de l’Administració, a Alcalá de Henares. “La demarcació de l’Ebre és la que més morts va traslladar, a causa dels combats de la Batalla de l’Ebre i l’alt nombre de baixes”. En concret, Solé referencia que van ser traslladades al Valle de los Caídos un total de 1.172 restes provinents de Bot, 82 de Gandesa, 47 de Paüls, 538 de Vilalba, 21 de Masdenverge, a les quals se sumarien unes 700 d’Horta de Sant Joan i unes 300 de Batea.
El tracte dels cossos, la identificació i l’enviament al Valle de los Caídos no va ser per a tots igual i la discriminació va ser, un cop més, entre vencedors i vençuts. “Hi va haver una diferència de tracte evident, i es pot veure als arxius. Mentre els vencedors van ser identificats i les restes òssies van ser enviades amb les caixes de fusta que marcava el Ministeri i identificats amb nom i cognoms, filiació i procedència; en el cas del bàndol republicà les caixes molts cops foren omplertes sense cap llista adjunta i sense identificar de cap manera les restes”, recull Queral Solé al seu article ‘El valle de los Caídos: la fossa comuna més gran de la Guerra Civil’.
Segons instruccions del Ministeri de Governació, les restes humanes es dipositaven en caixes negres, de 60x30x30 cm en el cas de restes humanes individuals i identificades, i de 120x60x30 cm en el cas de restes col·lectives sense possibilitat de separar els diferents cossos.
A l’arxiu municipal de Batea es conserven fins i tot els fulls que els soldats del bàndol nacional deixaven al costat dels cossos dels seus morts per tal que poguessen ser identificats. “Hi havia la consigna que este paper, amb el nom i l’origen del soldat, en un ampolla que se situava entre les cames o al costat del crani dels morts. A dia d’avui encara es poden consultar a Batea i podria ser un cas únic a tot Catalunya”, assegura Queralt Solé.
L’aparell burocràtic de la dictadura va fer públic que hi havia la possibilitat de traslladar les despulles o no des de les fosses i fins al Valle. Oferint també l’opció de recuperar els cossos a les famílies sempre que es fessen càrrec de les seues despulles, una despesa que no podien assumir la majoria de famílies de l’època, i més tenint en compte que la majoria de soldats havien mort en un front molt allunyat de la seua localitat d’origen. “Es va obrir un procés que semblava molt transparent, amb notificacions per a les famílies que tenien algú enterrat en fosses i que s’havia de traslladar al Valle. Però estos certificats els he arribat a trobar en ajuntaments del lloc on es feia l’exhumació i, per tant, mai van ser enviats. Moltíssims cossos es van enviar al Valle sense autorització de cap familiar!”, detalla Queralt Solé.
Les exhumacions es van dur a terme de manera diferent en cada municipi. Les instruccions del Ministeri eren que es complíssin les directrius de les caixes i que s’identifiqués el municipi d’on provenia cadascuna de les caixes, així com el llistat dels morts que hi havia a la fossa que s’obria.
El cas de Batea i Vilalba
L’Ajuntament era el responsable de cada exhumació. I les caixes s’encomanaven a fusters i treballadors del poble i l’exhumació també va dependre de les decisions dels qui manaven en aquell moment. “A Vilalba, per exemple, es va fer a partir de jóvens voluntaris de l’Organización Juvenil Española (OJE). A Batea, per fonts orals sabem que van ser els paletes del poble, i tots els pobles van buscar mecanismes per a fer efectives les ordres del Ministerio”, explica David Tormo.
En la majoria dels municipis, els morts de la Guerra Civil s’enterraven en fosses dins els cementiris municipals però, en molts casos, quedaven petits, i s’acabven excavant fora del recinte en camps abandonats o descampats. Segons Tormo, “a Batea, hi havia la gran fossa a tocar de la paret del cementiri”. En altres casos, però, com a Vilalba dels Arcs, això va ser impossible. “El cementiri de Vilalba era zona de combat i es va optar per instal·lar dos fosses dins el nucli urbà vinculades a l’exercit franquista, la 51 divisió”, detalla Tormo. “Els primers dies de la batalla, a l’interior de Casa Blasco, llavors deshabitada en temps de guerra, es va instal·lar un hospital de campanya als baixos, i als corrals habilitar una fossa, on es van inhumar 21 cossos, que es van recuperar el 1959 i es van enviar al Valle de los Caídos”. Quan la Batalla creix, és necessari un nou cementiri i s’opta per crear una gran fossa al pati de l’antic Centre Agrícola Republicà, on avui hi ha el consultari mèdic. La pista de ball descoberta es convertix en una fossa que acollirà 538 soldats, que són enterrats i exhumats l’any 1961, i traslladat al Valle de los Caídos.
La majoria de les fosses catalogades pels ajuntaments es van obrir i entre el 1959 i el 1968, tot i que l’última inhumació catalogada al Valle de los Caídos data del 1983, ja en època de la democràcia, i va ser el de Juan Álvarez de Sisternes, exalcalde de Vilafranca del Penedès, per petició expressa de la família.
L’arribada
Els ajuntaments van confeccionar un document amb els soldats que havien estat extrets de les fosses -d’acord amb les llistes que conservaven dels soldats que hi havia en cada lloc- i s’havien traslladat fins al Valle de los Caídos.
Un cop a Cuelgamuros, els monjos benedictins van omplir les criptes amb les restes humanes que rebien d’arreu de l’Estat. “Els monjos van col·locar les caixes a les criptes i ho van catalogar en documents que encara s’han de conservar. I actualment són documents que no són d’accés lliure i públic. Una informació que no consta encara en cap estudi i que no consta a l’Archivo General de l’Adminsitración. L’ordre i les restes que hi ha en cada cripta és una informació que només tenen els benedictins”, sentencia Queralt Solé.
