El premi “Lo Grifonet” té caràcter honorífic; s’atorga en reconeixement de la tasca cultural o per l’activitat social i humana d’una persona desenvolupada en el marc de les Terres de l’Ebre. Per identificar el premi es va escollir el nom del grifonet, que és el nom de la flor de l’olivera, l’arbre més representatiu de les comarques ebrenques. El premi fou creat per Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre, nova denominació d’Òmnium Cultural de Tortosa nascut el 1971 per iniciativa del que fou el seu primer president, Joan Martí Ferre.
Fins ara havia estat atorgat a Joan Beltran, lingüista tortosí (2011); Octavi Ruiz, músic d’Amposta (2012); Manel Ollé, professor d’Ulldecona (2013); Lola Santacatalina, infermera, originària de València i afincada a Roquetes (2014); Artur Quintana, filòleg de la Codonyera al Matarranya (2015); Manolo Tomas, activista social de Tortosa (2016); Zoraida Burgos, poetessa de Tortosa (2018), i excepcionalment a Jordi Cuixart (2019), empresonat per la seua condició de president d’Òmnium Cultural. El premi d’enguany suposa també un homenatge al primer guanyador, Joan Beltran, traspassat ara fa un mes.
No és la primera vegada que consta l’existència de premis al reconeixement de la trajectòria personal de personatges del territori.
El 1969 el Grup de Premsa i Ràdio, que aplegava els corresponsals informatius i redactors dels mitjans locals, van crear el guardó “Tortosí de l’any” per destacar el personatge local més significatiu de l’any precedent. En la primera edició es va nomenar el dinamitzador cultural Mariano Jover Flix, a qui van seguir l’industrial Joaquim Fabra Grifoll (1970), el canonge Joan Baptista Manyà (1971) i l’alcalde Felip Tallada (1972). Prompte, però, el premi va derivar en una orientació al servei del sistema polític imperant, tot i algunes excepcions com el pintor Ricardo Cerveto (1977) i la congregació religiosa Hermanitas de los Pobres (1978). Esgotat el repertori, el 1979 i 1980 es declarà desert. El gener de 1981 solament hi havia un candidat, el professor Manuel Pérez Bonfill, militant del PSUC que havia estat suggerit pels germans Ramos i jo mateix. El sector conservador manifestà la seua disconformitat per la significació política de Pérez i demanà que es votés en blanc. El resultat final fou que els vots en blanc foren 8 i els vots per a Pérez Bonfill 7. Acollint-se a una particular interpretació de la votació, David Català, capdavanter de la dreta tortosina va forçar decidir que el premi s’havia de declarar desert. Això suposà el trencament del Grup de Premsa de Tortosa.
El sector progressista, entorn del setmanari Ebre Informes, va instituir el premi “Jaume Tió”, per enaltir la persona més destacada durant l’any precedent dins el camp estrictament cultural fugint de qualsevol connotació política. El nom escollit corresponia al més significatiu literat tortosí (1816-1844) de l’època del romanticisme. Es va premiar Pérez Bonfill i els anys següents Gerard Vergés (1982), Ricard Salvat (1983), Artur Bladé Desunvila (1984), Jesús Maria Rodés (1985) i Rafel Balada (1986), any en què va deixar d’atorgar-se. L’any 1982 s’afegí el premi “Campos Tarré” per potenciar l’afecció periodística entre els estudiants de batxillerat de l’Institut de Tortosa. Es va triar el nom del periodista Sebastià Campos Tarré, que, en acabar la guerra, havia estat afusellat pel franquisme. Els professors de llengua promovien la participació dels alumnes. Cada setmana, el setmanari publicava un treball escollit pels professors (Manuel Pérez Bonfill, Manel Ollé). A final d’any, un jurat escollia la guanyadora d’entre totes les peces publicades. El primer any es va guardonar Antonio Gallardo i en anys successius Joan Josep Carot, Maricel Chavarria i Maria Jose Ariño.
