Mohamed és un jove alt i fort, té només 17 anys i des de fa un any viu a Amposta sota la tutela de la Generalitat, de la Direcció General de l’Atenció a la Infància i l’Adolescència. És un dels prop de 1.500 menors estrangers que l’any passat van arribar sols i sense referents familiars a Catalunya.
La història de Mohamed no és diferent de la de molts altres nois que decidixen emprendre la perillosa aventura de creuar l’estret de Gibraltar per a arribar a Europa.
Ell prové del Marroc, de la ciutat de Kasr al-Kabir, situada a pocs quilòmetres de Tànger, allà vivia amb els seus pares i els seus tres germans, en una casa on també viuen el seu iaio i un tiet. Cursava primer de batxillerat, però no tenia clar com seria el seu futur ni el de la seua família, d’origen humil. “Al Marroc hi ha gent que no té casa i no té menjar. Jo estudiava primer de batxillerat, però no sé res. Al Marroc, si pagues i vas a un centre privat tens oportunitats, però no a l’escola pública. Si vols atenció mèdica has de pagar; si no, et mors”, explica Mohamed.
Ell va prendre la decisió de marxar sense el consentiment de la seua família. Coneixia altres nois que havien emprès el viatge i tenia molt clar que sent menor d’edat estaria protegit i rebria ajuda per part de l’administració: “Un amic em va explicar que els menors quan arriben al país entren a un centre i els ajuden a aprendre l’idioma i a estudiar”.
Mohamed sabia al que venia i tenia molt clar el seu objectiu: “he vingut a buscar una vida bona i un futur, vull treballar i ajudar la meua família”. Decidit a buscar una vida millor, va creuar l’estret de Gibraltar en una pastera, “va ser molt dur, la veritat, a bord hi anàvem 27 persones, la majoria menors, en una embarcació de només 6 metres”. No va ser un viatge fàcil, la pastera es va punxar i es van estar 24 hores a la deriva. “No dúiem GPS i ningú ens va vindre a ajudar”, malgrat que van llançar una alerta de socors, explica Mohamed. Finalment van poder arribar a la costa d’Algesires pels seus propis mitjans. Tan aviat va tocar terra, l’1 d’octubre del 2017, va trucar al seu pare. Feia dies que la família no en sabia res, va marxar un matí per a anar a l’institut i quan va tornar a trucar ja estava a Espanya. El seu pare va avisar el tiet del Mohamed, que viu a Barcelona i que va anar a Algesires a buscar-lo. “Vaig estar amb ell dos setmanes, però la seua situació és força dolenta. També té família i fills, no em podia quedar amb ells”, assegura Mohamed, que al cap de pocs dies va dirigir-se a la Fiscalia de menors per a buscar ajut.
Ràpidament Mohamed va quedar sota la tutela de la DGAIA, que va decidir enviar-lo a Amposta, on ja fa un any que hi resideix. Malgrat que no li va agradar la idea que el traslladessen fins a Amposta, “ara estic molt content perquè tinc una casa, puc estudiar i aprendre el català i el castellà”.
Mohamed viu en un pis assistit amb tres companys més i un monitor i cursa un grau mitjà en electricitat. En estos pisos es reubiquen els jóvens que tenen més a prop l’emancipació i es fomenta sobretot l’autonomia i les habilitats socials. Els jóvens tenen totes les seues necessitats cobertes i, a canvi, se’ls demana bona conducta, compromís i complir amb les normes establertes. “Hem de respectar els horaris de sortides i de menjar. Hem de netejar el pis, mantenir-lo sempre net”, explica Mohamed, que el pròxim 4 d’abril del 2019 complirà 18 anys i és molt conscient que el seu futur depèn en gran part de l’oportunitat que ara se li està donant. Amb tot, no vol plantejar-se què passarà quan haja complert els 18: “Ara estic bé, em vull traure la titulació d’electricista i poder trobar faena”. Té clar que quan puga vol tornar a Barcelona i estar a prop de la família, del seu oncle.
Malgrat haver passat per una experiència molt dura, Mohamed creu que ha valgut la pena: “jo he vingut per a ajudar la meua família i no vull que ells passen pel que jo he passat”. De moment no vol tornar al Marroc, sinó és per a passar-hi uns dies de vacances.
