Miró, París, Mont-roig

escriptor

El primer que vaig fer, just arribat a París, va ser anar a saludar el meu admirat Joan Miró (1893-1983), que des del cel va fer enviar unes tres-centes obres al Grand Palais (entre dibuixos, gouaches, olis, escultures i gravats) perquè, trenta-cinc anys després de la seva mort, els nous i vells espectadors de l'atribolat món actual continuessin sentint alguna emoció essencial contemplant els paisatges agraris de Mont-roig, els signes derivats d'aquesta lectura minuciosa de la realitat i, en fi, l'evolució de la seva personalíssima creativitat, que omple ben bé la major part de l'art del segle XX.

Les coses de Miró sempre em van atreure, primer a través de les reproduccions de les seves obres en grans àlbums gràfics i, després, el 1993 -amb motiu del centenari del seu naixement a la Fundació del seu nom, a Barcelona-, essent davant d'algunes de les seves obres majors, com La Masia (pintada entre Mont-roig i París, el 1921-22), apoteosi de la serenitat camperola, però també del ritme constant del treball a la terra, viscuda, observada i transfigurada en un escenari que va més enllà de la figuració realista inscrita en la tela.

Quan, al Grand Palais, vaig tornar a trobar-me amb La Masia (que, per això, en bona part, hi vaig anar), em va agafar el sotrac sentimental dels primers cops. Veure-la novament, encara que fos enmig de la petita multitud de visitants, em va fer comprendre l'emoció i decisió que devia sentir Miró a l'hora d'emprendre la confecció d'aquesta tela -grandiosa de format i de perfecció tècnica-, després de deu anys de convivència amb aquest Baix Camp llavors plenament rural.

I és que: “Tota la meva força arrenca de Mont-roig!”. Així ho va dir, al llarg dels anys, a nombrosos crítics i historiadors (d'aquí i de fora: Alexandre Cirici, Joan Perucho, Daniel-Giralt Miracle, als francesos Jacques Dupin, Georges Raillard i Yvon Taillandier, al nord-americà James-Johnson Sweeney, etc).

A Taillandier -a qui vaig entrevistar el 1974-, Miró va etzibar-li, el 1957, una sentència que s'ha fet cèlebre: “Je travaille comme un jardinier”, que és, sens dubte, l'esperit amb què devia compondre La Masia, amb aquest preciosisme robust i precisió aèria amb què treballen sovint els nostres pagesos. Són tantes les coses que desprèn l'obra de Miró! Va voler anar més enllà del postimpressionisme noucentista (entre els anys 1910-1920) i, en ple surrealisme de la dècada següent, va exportar els somnis de la naturalesa terrenal (humana i animal) cap als indrets inabastables del Cosmos, unint Cel i Terra en una simfonia comuna. 

Però va partir, sublimant-lo en la seva minuciositat, de l'esperit de la terra d'aquell Baix Camp encara no ennegrit per les nuvolades industrials, aquells marges de pedra seca, aquelles feixes d'horta i aquells quadrus d'avellaners que havien vist inspirar moltes de les estructures de Gaudí i que, anys a venir, inspirarien altres tantes estructures musicals d'un altre Homenot d'aquest espai: el compositor Joan Guinjoan -mort el primer dia de 2019 a 87 anys- i que, amb Miró i Gaudí, forma un tríptic del millor geni humà que ha donat el sud català.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article