Deixeu-me sola

periodista

No tinc ni fills, ni gos ni roomba. Sóc una dona amb poques responsabilitats domèstiques diríem. Quan el meu pare va veure on visc va dir: “filla, això és un pis dormitori”. I la resposta de ma mare va ser: “per a ella sola no cal més”. I els dos tenien raó. És petit però cèntric, interior però amb molta llum i pel preu que té… és el que té viure sola a Barcelona.  

El govern català ha fet una declaració d'intencions aquesta setmana. Vol incrementar els anys de contracte i regular els preus de lloguer. Fem tard. Fa anys que l'augment és salvatge i viure a la capital s'ha convertit en un luxe enganyós. Potser hem de canviar el xip. Barcelona és una de les principals ciutats europees. No tothom viu al centre de Londres, o de París, ni tampoc als afores. Però també és cert, que els sous tampoc són els d'aquí. És una qüestió d'equilibri i aquí sembla que fa temps que hem perdut el nord.

Ser individu en una societat com la nostra és molt difícil i car. Tot està pensat per viure en comunitat i molt millor si és en família. Però ser individu i al mateix temps dona pot resultar fins i tot feridor. Aquest divendres és el Dia de la Dona, d'aquells dies que et recorden que encara cobrem molt menys que els homes, que ocupem menys càrrecs de responsabilitat que ells i que anar al súper i fer el sopar en molts casos continua sent cosa nostra.

Deia abans que no tinc gaires responsabilitats més enllà de la feina i això fa que també penalitzi. Et poden dir alegrement que se't passarà l'arròs, que criar és de joves o que la feina no ho és tot. També que et jutgin i et preguntin qui et cuidarà quan siguis gran. No som tan moderns com volem aparentar ser, tampoc estem preparats per empatitzar amb els solitaris. Jo, mentre m'ho penso, esperaré que baixin els preus per tenir un pis més gran on pugui tenir la roomba.