El dissabte passat, dia 16 de març, com ja és sabut, milers de catalans i d’altres pobles d’Espanya, van acudir a Madrid, disposats a soltar quatre veritats fonamentals a quatre passes del Tribunal Suprem, aquelles veritats (tu ja m’entens) que l’Estat -aquest artifici jurídic, polític i econòmic dels poders de sempre- no vol que arribin, justament, a la resta dels pobles d’Espanya.
M’hauria agradat ser-hi (i en moltes, al llarg dels anys, hi he estat), però potser, ara, tanta multitud em fatiga i, com que tinc la llàgrima fàcil, vaig pensar que, des de casa, segurament en perspectiva, ho veuria millor, encara que sense sentir el batec pròxim de la multitud.
Cal dir de seguida -i TV3 ho va retransmetre de dalt a baix- que va ser impressionant: el cor urbà de Madrid, pres pacíficament per gentades arribades de la Vella Hispània, de la més vella Ibèria i de la Pell de Brau que va poetitzar Espriu, una gernació que semblava que havia de proclamar, allí mateix, la Tercera República.
Si no va ser l’altre dia, qui diu que no pot ser algun dia? Una mica de paciència, segur, haurem de tenir, però, si les prediccions no fallen, no us estranyi que sigui pels volts, abans o després, del 2029 (deu anys), segons va vaticinar, des de Figueres, el senyor Alexandre Deulofeu, republicà que compartí exili a Montpeller (fa 80 anys) amb el nostre Artur Bladé.
El cas és que, entre les imatges de tants homes i dones, joves i més grans, que captava la televisió, jo buscava a veure si trobava algun conegut, perquè sabia de molts, d’aquí i d’allà, que hi anaven, entre els quals alguns centenars de la nostra Ibèria ilercavona, és a dir, Tortosa i contorns.
I, quan menys m’ho esperava, apareix a la pantalla -prou temps per saber de qui es tractava- el rostre enriolat, fluvial i bataller de la senyora Rosario, històrica carnissera de Miravet, naturalment esgargamellant-se com sols ella sap fer-ho, a ple pulmó, una activitat que, com a mínim, ja porta vint anys realitzant, tirant curt, en raó de tantes injustícies ecològiques efectuades a la Ribera d’Ebre, a les que ara s’ha d’ajuntar tot el que afecta la qüestió política catalana. Per això era a Madrid.
Com també en el passat, com tants altres, havia acudit a manifestar-se, en raó dels plans hidrològics de PP i PSOE (amb l’ajut fins fa poc dels convergents pujolians), a Barcelona, València, Mallorca, Saragossa, Brussel·les i, igualment, Madrid.
Vull dir que la Rosario -amb la seva desimboltura verbal, tan pròpia de la cultura i del caràcter de la gent de l’Ebre, que té al costat de casa- s’ha passejat, durant anys, per totes aquestes capitals, i no en viatges de plaer, sinó induïts per aquelles estructures estatals, polítiques o financeres que, en una operació conjunta, pretenen desposseir els territoris naturals dels seus recursos (hidràulics i de tota mena) i, alhora, davant les resistències populars, no dubten -amb l’argument de la Unidad de España-, sobretot quan veuen perillar el negoci de la succió fiscal, a torpedinar la revolta catalana, una de tantes al llarg de la nostra història.
Beneïda aquesta força històrica del nostre poble, que ens empeny a ser lliures, a pesar de tantes derrotes, fruit d’agressions exteriors, però, també, de desercions, covardies i interessos privats des de dins.
