Les Terres de l'Ebre i la planificació territorial de Catalunya

Doctor en Dret
@xavforcadell
www.xavierforcadell.cat

Aquesta darrera setmana he tingut l'oportunitat de participar en la jornada Una mirada de futur al territori rural català, que en el marc del II Congrés de la Masia Catalana es va celebrar a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, a Barcelona. L'objectiu d'aquesta, i de tot el Congrés, és oferir un estudi profund, teòric però també casuístic i amb moltes opcions i propostes rigoroses, sobre el tants cops esmentat equilibri territorial de Catalunya. Compartia taula amb alcaldes i alcaldesses, així com alts gestors, de municipis més allunyats de les comarques metropolitanes, i que governen i gestionen pobles amb un gran terme municipal però amb una base demogràfica baixa. Debatíem sobre el paper que des del municipalisme, el supramunicipalisme, i la planificació més general es pot aportar per abordar aquesta problemàtica.

Vaig parlar de la manca clamorosa de definició d'un model territorial català, la sempre gran assignatura pendent de Catalunya, i de les conseqüències negatives de no afrontar-ho. Dels perills del despoblament, i de la “Catalunya embut” en la qual ens hem convertit, i de la necessitat de bastir un país on el món urbà i el rural és retroalimenten tot compartint les potencialitats, les oportunitats, i els reptes de futur, en el marc d'una Catalunya en xarxa. Així com també de les mancances i els efectes de no fer-ho, així com dels perjudicis irreversibles en alguns casos, per actuar massa tard. Fet i fet, estava pensant també en allò que justament feia un any havia escrit a les pàgines d'aquest mateix setmanari, Catalunya i les Terres de l'Ebre: territori i població (Setmanari Ebre, 23 de febrer del 2018). 

Ha passat un any -més-, però la diagnosi continua essent la mateixa, i en canvi les propostes i les possibles solucions a mitjà termini molt parcials, i en aquest sentit insuficients com a model. Així com altres territoris, i fins i tot a nivell estatal, s'està ja treballant en una estratègia per evitar els efectes negatius a mitjà termini del fenomen del despoblament rural, aquí a Catalunya a grans trets som on érem. Manca una estratègia nacional, amb clara visió territorial. Que passi per la creació d'ocupació i el reforç del teixit socioeconòmic del territori; per l'articulació de polítiques públiques en xarxa; per una visió molt determinada en aquest sentit en polítiques de comunicacions, i també de telecomunicacions; un reforç de les polítiques agràries per crear oportunitats als sectors més joves d'aquests territoris; uns governs locals amb mitjans per afrontar els reptes bàsics i mínims de funcionament diari; el rol dels nouvinguts a casa nostra, i les polítiques d'integració social; un accés a la cultura i a l'educació, i a la sanitat, universal i de qualitat, etc. I tot això com a estratègia territorial. És a dir, serà impossible que cada municipi per ell individualment considerat pugui disposar d'aquests mitjans mínims, però no ho ha de ser que els municipis tinguin al seu abast des de la proximitat municipis veïns i demogràficament més mitjans que els puguin prestar des d'aquesta idea equilibrada i de relacions amb xarxa. 

Anem tard, de fet l'article el podríem publicar en data d'avui i seria vigent sense poder mostrar una estratègia nacional en aquest sentit, bo i salvant alguns exemples en els quals certament s'hi està treballant decididament com podria ser, per exemple, el de la fibra òptica arreu del país. Però cal una estratègia nacional i tranversal més àmplia en aquest sentit, més decidida. Una estratègia que planifiqui el model, ara parlem en termes més rurals, però que abordi alhora també els reptes més metropolitans. I això és parlar del país, i això és sobretot parlar de política, de política territorial, una qüestió estructural de qualsevol país que aspira a governar-se plenament.   
Perquè en aquest objectiu els dies compten, i molt. Els que tenim la possibilitat de conèixer de primera mà el pols metropolità i el rural al llarg de l’any en som ben conscients, però ens ho diuen també les dades. 

I això és cabdal arreu de Catalunya, però molt especialment a les Terres de l'Ebre. En tenim prou si mirem les xifres de població oficials de Catalunya publicades al gener del 2019. Les comarques de l'Ebre perden població novament, i entre els deu municipis del conjunt del país que perden més població sis són de les Terres de l'Ebre. Les causes certament són diverses però com a territori, i des d'una perspectiva social, territorial, econòmica, cultural i política ens haurien de fer reaccionar. En aquest sentit és ben il·lustratiu el recent estudi publicat aquests dies per la càtedra d'Economia Local i Regional de la Universitat Rovira i Virgili, sota el títol La despoblació rural a les Terres de l'Ebre: un assumpte de política econòmica territorial. Però tot això, insisteixo, és el marc teòric, la detecció de la realitat, però cal passar territorialment i nacionalment a la pràctica, del paper a la realitat. I això ens compel·leix a tots, i no fer-ho serà també responsabilitat de tots. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article