La manifestació a Madrid, mostra clara de la unitat del sobiranisme català

candidat a l'alcaldia per ERC-Tortosa Sí

El passat dissabte dia 16, a les 18 hores, la capital espanyola, des del paseo del Prado, a l’altura del Ministeri de Sanitat, fins a la plaça de la Cibeles inclosa, era plena de gom a gom. No sé quantes persones érem allí concentrades, però en tot cas moltíssimes persones més que les que va reunir l’afició madridista a la mateixa Cibeles el passat mes de maig quan va guanyar la Champions, que per cert es va saldar amb 35 ferits, front cap incident en el cas del nostre moviment reivindicatiu. Si llavors la premsa local parlava de “milers de persones”, només cal comparar les imatges aèries d’una concentració i l’altra, per veure l’abismal diferència numèrica, entre totes dues.

Us proposo el mateix exercici amb les vistes aèries que circulen per les xarxes del moviment 15M, que es va concentrar a Madrid, a la Puerta del Sol, el dia 15 de maig de 201. Sense desmerèixer la potència d’aquella manifestació, podem apreciar que la del passat dissabte va ser força més nombrosa.

Aquesta manifestació va ser promoguda per l’ANC i per Òmnium Cultural i els catalans sobiranistes que teníem possibilitat de desplaçar-nos, vam acudir a la convocatòria, on hi havia un ambient reivindicatiu i de germanor, que sense cap mena de dubte, va ser un èxit. I crec que l’èxit de la convocatòria, no només és per la gran assistència de públic, sinó també per la unitat d’acció de l’independentisme tot i trobar-nos a la vora de tres cites electorals importants.

Si els nostres adversaris polítics ens pensaven dividits, ja s’ho poden treure del cap, perquè quan es tracta de defensar Catalunya, les llibertats i la democràcia, tenim una sola veu.

Ara bé, no s’ha de confondre la unitat en la defensa de Catalunya, de la seva identitat i dels líders del procés, amb una uniformitat política. La pluralitat de pensament de la societat catalana demana diversitat en les propostes polítiques que es reflecteixen amb els diferents partits, cas contrari els representants del poble es distanciarien encara més de la resta de la ciutadania, davant la falta d’ideari on emmirallar-se.

Per tant, és enriquidor que hi hagi diverses opcions polítiques que defensen el sobiranisme català, i no per això deixem de compartir un mateix objectiu. No estem dividits!, que no ens ho tornen a dir!. Acabem de demostrar el contrari.

Com he dit la manifestació va estar envoltada d’un ambient de germanor i, a la vegada, reivindicatiu, sense cap incident de consideració a destacar, i amb la satisfacció que altres col·lectius de l’Estat espanyol s’hi van sumar. Des d’Andalusia, Galícia, Canàries o Madrid, ens van transmetre aquella sensació que no estem sols. És en aquests moments, quan constates que el relat de la cançó de l’Estaca, tot i que fa més de 40 anys que en Lluís Llach la va escriure, és de plena actualitat.

La por de l’Estat tornava a ser present en la concentració de dissabte, una vegada més va veure que anàvem de debò. Ens va intentar combatre amb l’estratègia de comunicació zero, gairebé no hi havia mitjans de comunicació espanyols fent seguiment de la protesta. Tota la premsa de l’Estat seguint aquesta mateixa directriu, ja estem com fa 50 anys .... quan es deia allò d’“una, grande i ... monocolor”

Afortunadament, la premsa internacional se’n va fer ressò, les xarxes socials en van plenes, i la causa catalana és coneguda fora de les nostres fronteres, debilitant així la imatge de l’Estat espanyol pel fet de voler-la silenciar.

Els partits espanyols ho saben, ho veuen i reflecteixen aquesta por a la qual abans us feia referència, fins i tot, des del Partit Popular s’ha dit que això amb Pablo Casado no es tornarà a produir. Doncs des d’aquí els hi dic: I tant que es tornarà a produir, tantes vegades com calga, fins que l’estaca tombe.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article