Una bona persona

Periodista

Bill Chawuda és ugandès i té més o menys la meva edat: 23 anys. Ens vam conèixer farà cosa d'un any, el juny del 2018. Jo havia viatjat fins a Uganda per cobrir l'èxode de refugiats que fugien -i fugen- de Sudan del Sud, el país més jove del món, que llavors -i encara ara- s'estava dessagnant en una guerra fosca, trista, cruel. Com totes les guerres. Aquell dia, jo havia creuat el país -nou precioses hores de calor i furgoneta- fins a arribar al nord, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sudan del Sud. Un treballador de Metges Sense Fronteres me'l va presentar. “Ell et podrà ajudar, es coneix la zona com ningú”, em va dir. De seguida vaig sentir que ens entendríem. Recordo encara ara com anava vestit: una samarreta blanca i grandiosa, amb el logo de MSF, uns pantalons texans pirates blau marí, sandàlies, i unes ulleres de sol negres, allargades i brillants. Era -i és- un paio simpàtic, bondadós, entregat, intel·liegent, curiós i treballador, molt treballador. I sí, de seguida ens vam entendre. Amb la seva moto, vam recórrer durant vuit dies gairebé tots els racons d'aquella regió fronterera. Ell em portava als llocs, però també em guiava, em facilitava entrevistes, em traduïa la llengua local i m'aconsellava sobre quines zones podíem visitar i quines altres era millor no fer-ho. “Això és casa meva, Francesco. És bonica Uganda, eh?”, em repetia, orgullós i feliç de poder compartir-la amb mi. -I sí que ho era de bonica, sí…-. D'aquells dies, d'històries n'hi ha moltes. Però perquè entengueu com era Bill Chawuda crec que n'he de destacar una. Era el tercer dia seguit que anàvem als camps de refugiats per parlar amb els sud-sudanesos. Perquè ens expliquessin el seu testimoni de la guerra. Les històries, com podreu imaginar, eren també fosques, tristes i cruels. Bill s'havia fixat que, durant les entrevistes, jo treia una libreta i un bolígraf i anava prenent notes d'allò que m'explicaven. Aquell dia, quan vam començar el primer torn d'entrevistes, ell va treure d'una de les seves butxaques una llibreta petita i un llapis. Durant tota l'entrevista, com jo, va prendre apunts. Quan vam acabar, li vaig preguntar que com és que havia decidit portar també una llibreta i un boli. Em va dir alguna cosa similar a això: “el que està passant a Sudan del Sud és molt trist… vull recordar-ho per poder explicar-ho als meus fills i que ells tinguin clar que les guerres mai són bones”. Llavors, Bill tenia un fill. Ara ja en té dos. De tant en tant, parlem pel xat del Facebook i sempre diem que tant de bo algun dia poguéssim tornar-nos a veure. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article