Allunyar-se de la resta

periodista

No fa tant de temps que m'encantava Sant Jordi. És la Diada, la festa de la cultura, el dia dels enamorats, l'inici de la primavera. Quantes coses meravelloses sols en un dia! La gent al carrer, tot ple de parades de llibres, l'alegria, el bon temps.. Flors i llibres, dos elements necessaris en la meua vida. 

Però darrerament sento que la meua passió s'ha afeblit, que per a mi ja no és el mateix: que a moltes llars el llibre de Sant Jordi és l'únic que es compra en tot l'any, i que es llegeix, si es llegeix, a l'agost o per vacances. Ben pensat, Sant Jordi és, per a un bon lector, tot menys el dia indicat per comprar un llibre. Quina calma hi ha per escollir, entre colzades al carrer? Quina elecció podem fer amb un mercat saturadíssim de títols, on brillen els no-llibres escrits pels no-escriptors: pàgines escrites per un negre o bé llibres d'autoajuda o protagonitzats per qualsevol personatge de moda?

Avui en dia tothom escriu llibres sobre alguna cosa, tot èxit comercial passa per un llibre, quan aquesta és una societat que compra llibres tret del 23 d'abril. Avui molts es fan dir escriptors; mentrestant, escriptors seriosos no es poden guanyar la vida sols d'escriure. Per tot plegat a vegades penso que el proper Sant Jordi em quedaré a casa, llegint. No, enguany és dimarts. Seré a redacció, escrivint.

Fa poc algú em va dir: “els periodistes de premsa sou veritables escriptors. Els que us guanyeu el pa per cada paraula”. Potser tenia raó. Però té molt poc glamour una redacció de províncies, ser la persona que ha escrit tantes pàgines com per empaperar cases senceres, que es queda escrivint fins a les 10 de la nit, perquè el diari sols serveix al matí següent per embolicar calçots, que escriu les línies quan algú mor. No té glamour, però sí dignitat. Quanta dignitat hi ha en aquest ofici. Tanta com la del veritable escriptor a l'ombra que espera ser descobert per aquell que, en ple Sant Jordi, tot d'una necessita allunyar-se de la resta.