Sempre havia pensat que estudiant Periodisme difícilment podria viure al poble. Just l’última setmana de carrera i quan debatia entre quedar-me a Barcelona o tornar a casa, una trobada informal que recordo perfectament encara avui em va portar al setmanari la Veu de l’Ebre. Amb un aperitiu i vistes al mar, Josep Maria Arasa (José Maria per als qui el coneixen de sempre i Josep com li he acabat dient jo) em parlava del periodisme local i de la premsa escrita amb una passió que em va convèncer.
Jo, que volia fer tele i que m’encantava la ràdio, que no en volia saber res d’omplir fulls en blanc, entrava la primera setmana de juliol a la millor escola de periodisme que mai he tingut. Durant dotze anys, pujant i baixant cada dia, Tortosa es va convertir en la meva segona casa i la Sénia va seguir sent el meu poble. Allà hi vaig interioritzar el concepte Terres de l’Ebre, vaig aprendre què era allò tan estrany del periodisme de proximitat i vaig poder treballar en premsa, ràdio i tele a partir d’un grup de comunicació valent que m’ho va donar tot. Avui, després de quatre anys a Barcelona, penso en tots aquests professionals que hem tingut la sort de poder fer periodisme a casa i em preocupen aquells que no ho podran fer.
Els pobles petits van alçar la veu a principis del mes de març. L’anomenada Espanya buida demana un pacte d’Estat per acabar amb la despoblació en l’àmbit rural. A Catalunya, el 75% del pobles es troben en zones rurals però, en canvi, tots els joves volem o ens veiem obligats a viure a les grans ciutats. És on hi ha feina, connexions i cultura. Però no és casa. La meitat dels meus companys actuals són de poble com jo. Gent que s’ha hagut de buscar la vida lluny de les seves famílies, de la seva gent.
Ara, a les portes de la campanya electoral, molts partits polítics han agafat el guant, perquè en aquests pobles petits, encara que siguin pocs, també hi ha vots. És una llàstima que només se’n recordin dels de poble quan hi ha comicis. L’altra cosa serà què s’hi pot fer des de l’administració quan la despoblació ja és un fet. En la meva època al setmanari ja en parlàvem d’aquests pobles. Prat de Comte era el més petit de Catalunya. Ara, ho segueix sent. Però ara són despoblats i deprimits.
Més enllà de les promeses i de les solucions a correcuita que puguin fer ara els partits, cal posar en valor l’esforç que han fet els empresaris valents per retenir el talent a casa nostra. Algun dia, quan tot es posi a lloc, els ho haurem d’agrair. I qui sap, potser ens tornarem a veure.
