Els testimonis de vida, com el de Neus Català, ens són sempre valuosíssims. I en moments en què hi ha interessades teories revisionistes i noves formes autoritàries, disfressades, com sempre, amb pell de corder i amb discursos paternalistes i messiànics, estos testimonis directes ens són imprescindibles.
Just la vigília de l’aniversari de la proclamació de la Segona República traspassava Neus Català, amb 103 anys de vida lúcida, bona part de la qual havia dedicat a lluitar per múltiples causes i a ser viu testimoni de les atrocitats que havia hagut de suportar en carn pròpia; a lluitar, en definitiva, contra l’oblit. Com que la seua figura i tot el que representa ja són objecte estos dies de multitud de merescudíssims elogis i homenatges, no pretenc ara fer-ne un nou panegíric, sinó remarcar de manera molt sintètica i planera les circumstàncies històriques i socials que la van impel·lir -com a tantes altres persones- a haver de ser una dona heroicament lluitadora.
Als anys trenta del segle xx, quan Neus Català era una noia que transitava de l’adolescència a una adulta joventut, van existir una República de voluntat modernitzadora i una Catalunya novament i parcialment autogovernada que van haver de lluitar per a subsistir i consolidar-se enfront de col·lectius reaccionaris i de nostàlgics de la infausta monarquia borbònica i que, finalment, van ser estroncades per una insurrecció militar que va comportar una guerra de quasi tres anys, durant la qual moltes persones van veure’s forçades a lluitar per a defensar la democràcia i per a aturar el feixisme peninsular, sostingut pels règims totalitaris de Hitler i Mussolini. Moltes de les persones perdedores d’aquella guerra van veure’s obligades a agafar el camí de l’exili (les que es van quedar van haver de patir la repressió exercida per la nova dictadura) i lluitar contra tota classe d’adversitats. Al cap de poc temps bona part d’Europa va patir l’ocupació per part de les tropes del règim nazi i moltes d’estes persones van decidir oposar-se altre cop a la barbàrie totalitària lluitant a la resistència, cosa que comportava un elevat risc d’execució o de confinament en un camp de concentració. En els camps de concentració i d’extermini calia, sense cap garantia d’èxit, una lluita constant per la supervivència i, també, per la dignitat. Quan tot este horror va passar, va ser necessari lluitar per una Europa occidental protectora dels drets socials i perquè les llibertats i la democràcia arribessen a l’Europa de l’Est i a l’Estat espanyol. I quan aquí, amb la mort del dictador, les elits de la dictadura han buscat la manera de perpetuar-se mitjançant formes camaleòniques ha calgut seguir lluitant perquè la democràcia i la justícia no fossen simples termes ornamentals. I aleshores, abans i després, el fet de ser dona ha comportat una lluita afegida i constant.
Els testimonis de vida, com el de Neus Català, ens són sempre valuosíssims. I en moments en què hi ha interessades teories revisionistes i noves formes autoritàries, disfressades, com sempre, amb pell de corder i amb discursos paternalistes i messiànics, estos testimonis directes ens són imprescindibles. Però com que, per llei de vida, els seus cors van deixant de bategar, ens cal a nosaltres, en una mena de carrera de relleus, vetllar perquè les seues veus no s’apaguen. I lluitar, i seguir lluitant, per evitar la desmemòria, tant la retorçadament interessada com la negligent. I lluitar, i seguir lluitant, perquè la llibertat i la justícia s’assoleixen una mica cada dia. I lluitar, i seguir lluitant, perquè les conquestes socials mai estan consolidades del tot. I llluitar, i seguir lluitant, en nom dels que arreu del món no tenen veu. I lluitar, i seguir lluitant, perquè cal lluitar per a poder viure o, si voleu, tal com deia i repetia Neus Català, perquè “viure és lluitar”.
