Fa uns deu dies, vaig rebre una carta -amb el meu nom i adreça escrites a mà, cosa inaudita en aquests anys d’alta electroinformàtica-, miro el remitent i, amb gran sorpresa, llegeixo: Josep Rull i Andreu. Centro Penitenciario Madrid V. Módulo 10. 28791- Soto del Real (Madrid).
Bufa! Un exconseller del govern Puigdemont, pres polític de l’Estat, i ara candidat número 1 de la llista del PdCat a la circumscripció de Tarragona, a les eleccions generals d’aquest diumenge, m’envia una lletra manuscrita, és a dir, directa i personalitzada, de gairebé dues quartilles, en què m’explica tot el que hem anat passant, la seva situació, les dificultats de fer campanya en aquesta situació que ja fa més d’un any que dura, el suplici del judici i la seva voluntat d’“anar a Madrid a fer política i a defensar el present i el futur d’aquestes comarques”, és a dir, el nostre terreno, el del Camp de Tarragona i el de les Terres de l’Ebre, sobre les quals especifica que, com a conseller de Territori i Sostenibilitat, “he tingut l’oportunitat de trepitjar a fons el territori, de conèixer-ne el paisatge humà i físic, les esperances i, també, els problemes, així com l’esperit positiu i tenaç de la gent de l’Ebre, i la seva lluita per tirar endavant”.
Quan llegeixo tot això respiro fondo i quan hi afegeix que imagina “un país socialment inclusiu, econòmicament dinàmic, culturalment ric i ambientalment sostenible, un país lliure”, llavors ja es pot dir que levito.
Evidentment, la crisi general que vivim vull pensar que ha fet canviar el pensament general que es tenia sobre el país durant el llarg regnat (1980-2003) del president Pujol, que actuava sobre el seu califat com un Abderrahman de l’alta edat mitjana. Han arribat noves generacions, entre les quals la de Josep Rull, que no han tingut més remei que mirar-se el panorama social, econòmic i territorial de prop, és a dir, “trepitjar a fons el territori” i, per tant, deixar de planificar, dirigir, ordenar i imposar des de la comoditat dels despatxos de la capital.
Això em gratifica, però no em consola. Són moltes les actituds i comportaments que cal modificar, les decisions que caldrà corregir i els exemples i coratges que caldrà emprendre per ser valents davant els que “manguen” i maneguen els fils invisibles d’una economia desbocada financerament i depredadora ecològicament i humanament, uns sectors de poder que també tenim entre nosaltres.
Josep Rull se sincera dient-me que aquesta carta me l’ha enviat per suggeriment de l’alcalde d’Horta de Sant Joan, l’amic Joaquim Ferràs, que coneix una mica el meu itinerari personal i professional, que dubto que l’exconseller conegués gaire, perquè no hem tingut cap relació personal, al marge de la possible coneixença indirecta a través d’articles i llibres, que no són pocs ni de fa quatre dies.
Sigui com sigui, el nucli de la missiva és “demanar-te que em puguis ajudar, que ens hi puguis ajudar”. Què puc fer, infeliç de mi, humil cronista de devastacions i decepcions, indiferències i impotències? El que us pot ajudar de veritat -en aquest combat de David contra el Goliat que es devora a si mateix- és el meu entranyable company de batalles per una Catalunya i un món ecològics, en Santiago Vilanova, que ja ho ha intentat mil vegades i que gairebé mai ha estat escoltat per aquells que haurien pogut atorgar-li un protagonisme de representació que té ben merescut. Però ni ell ni jo no defallirem, perquè, com deia Espriu, ens estimem amb “un desesperat dolor” aquesta terra que ens acull.
