Fa un temps, em van suggerir, mitjançant esta expressió, quin havia de ser el comportament de qui no mana, per dir-ho d’alguna manera. I, en aquell context, esta afirmació era certa, per molt que no m’agradés. Les coses anaven i eren així. Amb tot, encara avui, he de fer un gran esforç per acceptar de grat que, a la vida, sempre hi haurà algú que ens farà callar i el que és pitjor, algú que pensarà que tenia, té i tindrà ple dret a fer-ho.
Un altra cosa, però, és dixar de lluitar perquè esta forma de fer i de ser sigui ignorada o que girem la cara a un altre costat perquè allò que no ens afecta directament, simplement no existix. I, així, ens evitem problemes, autocrítiques o càrregues emocionals que no faran altra cosa que obligar-nos a replantejar moltes de les nostres actituds.
Sincerament, si bé a nivell individual aquesta actitud em sembla més que censurable, el que és inaudit és que s’extrapole a l’àmbit institucional o als centres de poder. I allò que és encara pitjor: que siguin els mateixos governants o representants públics els que en facen ús i abús.
Soc conscient que no aporto res de nou amb aquesta reflexió, perquè malauradament és el nostre dia a dia. Però si l’he feta és perquè el que no pot ser és que siguem víctimes i botxins alhora; que fem servir uns estàndards de llibertat, de democràcia, d’igualtat i, en el moment d’exercir els nostres drets, tinguem la certesa, més que la sensació, que ens estan utilitzant; el convenciment, en definitiva, que ens han enganyat.
No hi ha un sentiment més incapacitant que sentir-nos traïts per qui ens ha comprat com a iguals i ens ha venut per ingrats. I, ara; ara de nou, es repetix el mateix escenari, però en diferent color.
La meua crítica respon, òbviament, a la nostra ideologia, però no us estic parlant sense fonament; sense una base objectiva per a fer-ho. En este cas, Mes Deltebre-ERC som la veu de moltes persones que, tant des d’una aportació individual, com en representació d’entitats o associacions del nostre poble han expressat el seu profund desacord amb la manera de fer d’aquells que els van oferir, en el seu moment, complicitat i suport institucional.
I és que no podem fer de les organitzacions ciutadanes instruments al nostre servei. No pot ser que tantes persones, en nom de les associacions o en el seu propi, corroboren que s’han sentit i se senten utilitzades per un organisme públic a qui, tot i el seu esforç
organitzatiu, n’han d’agrair l’existència. Què té de democràtica i justa esta manera d’actuar?
No posem en dubte el coneixement, per part de qui té la responsabilitat de la gestió del teixit associatiu del poble, ens referim i en qüestionem l’actitud. Si més no, aquesta és, entre moltes altres apreciacions o desacords, la inquietud majoritària que ens han transmès.
Penseu, de veritat, que seria tan difícil invertir l’ordre dels elements col·labora i organitza?
Tan senzill com això!
