HomeSense categoriaDe debò era necessari?

De debò era necessari?

A Espanya ja tenen les seves eleccions legislatives dades i beneïdes, i com és habitual, hem tornat a evidenciar el fet diferencial català. Som un altre país. Som, indubtablement, una societat diferenciada, amb una altra cultura política i uns horitzons propis, democràtics i clarament definits. Tanmateix, això no significa que el nostre comportament electoral difereixi, significativament, de l’espanyol, perquè com a éssers humans que som tots, les nostres decisions no són immunes al component emocional a l’hora d’escollir la nostra opció: en general, el cor s’imposa a la raó. Dic això perquè vistos els resultats d’aquests comicis la pregunta que ens ve al cap és: i ara què?

Com a país hem viscut els episodis més sòrdids de la democràcia espanyola en els quals un estat colonial ens ha intervingut militarment, administrativament i judicialment, ha empresonat mig govern legítim, i a forçat l’altra meitat a l’exili.  Els col·laboracionistes ens han insultat, amenaçat, agredit i perseguit, menteixen, controlen i humilien, i tot s’hi val per domesticar i anul·lar la voluntat col·lectiva. En canvi, nosaltres, què fem? Doncs elaborem un discurs basat en l’emotivitat dels presos i preses, exiliats i exiliades, en l’amenaça del feixisme i del 155 i, finalment, en l’aritmètica electoral amanida de grans dosis de partidisme, tot un còctel d’atavismes destinat a fomentar la participació en unes eleccions que, mirades amb fredor, ni ens van ni ens venen. Triar el menys dolent o apostar per l’autocomplaença no crec que sigui el dilema encertat. Més aviat, prendre les decisions sota aquests condicionants només fa que l’objectiu vertader es dilueixi en un oceà d’inutilitat. 

Prendre les decisions sota aquests condicionants només fa que l’objectiu vertader es dilueixi en un oceà d’inutilitat.

Però ara ja hem votat. Hem expulsat del cos una barreja de resignació, ràbia i impotència sense adonar-nos que hem tornat a caure en el parany del sistema electoral espanyol que, en el seu moment, ja es va assegurar que la representativitat de les minories nacionals no tingués possibilitats reals d’alterar la unitat de l’estat espanyol. A casa nostra, l’independentisme ha guanyat, i me n’alegro molt. ¿Però i a Espanya, qui ha guanyat? Òbviament han guanyat ells, com sempre, i pels segles dels segles. A partir d’ara els guanyadors recuperaran l’estratègia del repartiment d’engrunes i de les promeses insubstancials. Que si el federalisme, que si les infraestructures, que si la modificació de la constitució que si……: discursos analgèsics farcits de buidor i embolcallats de paternalismes. Però també s’aliaran aviat per garantir més mesures coactives i punitives als que pretenguin trencar el seu model. Perquè, en definitiva, a Espanya, els representants independentistes no tenen, ni tindran mai, cap poder de decisió real sobre els afers transcendentals per al nostre país. 

Amb aquestes eleccions hem legitimat un govern espanyol que seguirà reprimint i adoctrinant, en aquest cas, un govern socialista que, si cal, s’aliarà amb els altres per frenar qualsevol reivindicació nacional. I ho hem fet decididament, sense pensar una estratègia comuna, sense qüestionar-nos, ni per un instant,  el perquè, el com, i el si calia, sense definir cap objectiu, en definitiva, hem votat: uns han guanyat, uns altres han perdut, i nosaltres restem a l’espera de veure què guanyarem. Els vots balsàmics que hem abocat a les urnes espanyoles reafirmen, a nivell individual, el nostre independentisme però, en realitat, només serveixen per seguir subcontractant el procés a unes organitzacions que han desistit de la desobediència, la mobilització social i la desconnexió efectiva que són, al cap i a la fi, les úniques vies per guanyar la República Catalana.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

30 + = 36

Últimes notícies