El 29 de març d’enguany vaig poder assistir a la conferència d’Esteban Martín, Francesc Pi i Margall: vida y obra, las nacionalidades en el contexto del siglo xXIX, al taller d’art de Cinta Dalmau, al número set del carrer Ciutat de Tortosa. L’acte estava promogut per Federalistes d’Esquerres dins d’un cicle que vol commemorar el 150 aniversari de la signatura del Pacte Federal de Tortosa per part de les forces republicano-federalistes de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó, que va tindre lloc, precisament, el 18 de maig de 1869. Malgrat que el tema és interessant, crec que l’assistència va ser més aviat escassa, potser per una difusió limitada i molt centrada en l’àmbit polític socialista.
“Fora del pacte es pot ser descentralitzador, però no federal”
L’autor de la conferència, llicenciat en Història, escriptor i novel·lista, va dedicar una extensa primera part a repassar els principals antecedents històrics, de les Corts de Cadis de 1812 a la Revolució Gloriosa i la Primera República (1868-1874). La segona part la va destinar a la biografia i l’acció política de Pi. Una biografia intensa que telegràficament podríem resumir així: fill d’un obrer tèxtil, seminarista, estudiant de dret, entra en contracte amb intel·lectuals catalans com Milà i Fontanals, es trasllada a Madrid, estudiós de l’art, escriptor polític, demòcrata radical, redactor i director del periòdic La Discusión, exili a París, influència de Proudhon, diputat a les Corts constituents, un dels líders del republicanisme, màxim dirigent del Partit Republicà Federal, ministre de Governació, president de la Primera República, diputat, partidari de concedir la independència a Cuba, impulsor de l’esperanto…
A la tercera part -ja li quedava poc temps- va fer unes breus consideracions sobre el pensament federalista de Pi a partir de Las Nacionalidades, que és l’obra que més ha perdurat de prolífic autor i que es pot llegir encara avui com un text de gran actualitat. Aquesta obra (totes les cites les farem de l’edició de Cuadernos para el Diálogo, Madrid, 1973) està estructurada en tres llibres, el primer dedicat a la reorganització de les nacions, on analitza la formació històrica de les grans nacions europees: Espanya, França, Anglaterra, Itàlia Alemanya, Holanda, Bèlgica, Rússia… En el segon analitza la federació: les atribucions del poder federal, els tribunals federals, l’exèrcit, la Hisenda…; no amaga la seva admiració pels EUA i Suïssa com a estats organitzats federalment. En el tercer analitza com es fa la reunió dels diferents regnes d’Espanya a partir de l’edat mitjana, els efectes de l’absolutisme, la derogació dels furs d’Aragó, Catalunya i València, la ineficàcia del principi unitari i els seus efectes nocius en l’Administració: “la unidad administrativa ha matado la espontaneidad y debilitado su energia, así de los municipios como de las provincias. Sujetos unos y otros a vivir a la sombra del Estado, a implorar la venia del Gobierno aun para la satisfacción de sus exclusivos intereses, a esperar del poder central mejoras que habrían podido y debido obtener por su propia iniciativa…” (p. 336). Examina el procediment per organitzar la federació espanyola i és profètic en els riscos que per a Europa té la rivalitat i l’odi de les principals nacions europees i que la solució per superar-los està en la federació “… queria y he querido luego hacer sentir la necesidad de que se confederen los pueblos, creando por de pronto un poder europeo que los represente, los defienda, y, resolviendo sus diferencias, los exima de llevarlas a los campos de batalla” (p. 396). També té una mirada idíl·lica cap al món amb una escala ascendent d’“intereses locales, provinciales, nacionales, europeos, continentales, humanos. Y se realizan sin violencia y sin esfuerzo, porque dentro de sus particulares intereses conserva cada grupo su independencia” (p. 170).
La idea subjacent que sustenta tota la construcció teòrica de Las Nacionalidades, la pedra angular del seu ideari federal és el pacte. Per si a algun lector de la primera edició de 1876 no li havia quedat clar, escriu un pròleg per a la tercera edició (1882) en què remarca la importància del pacte com a fonament de la federació i defineix els seus trets essencials: el pacte entès com el mitjà legítim de relació entre entitats lliures i autònomes i que es concreta en “el espontáneo y solemne consentimiento de más o menos provincias o estados en confederarse para todos los fines comunes, bajo condiciones que estipulan y escriben en una Constitución” (p. 79).
La cosa que més me va sorprendre de la conferència que comentava a l’inici va ser la menció totalment tangencial i de passada que es va fer del pacte, com negant-li importància. Aquesta menció fugissera del pacte, curiosament, em va donar la resposta a tres preguntes que em venia formulant des de fa temps: a) per què no es reivindica el pensament dels grans federalistes espanyols com Francisco Garrido, Nicolás Salmerón, Valentí Almirall o el mateix Pi i Margall?, b) per què no hi ha un pensament polític federal sòlid entre els que s’autoproclamen federalistes?, i c) com es pot ser federalista i no federalista en poc mesos de diferència?
Vaig trobar la resposta en el fet que si no es comparteix la idea que el pacte -el consentiment lliure i espontani de les parts contractants- és a la base d’un pensament federal, en realitat el que s’està defensant és un federalisme atorgat, un federalisme concebut de dalt a baix, que nega la llibertat i autonomia de les parts per federar-se en condicions d’igualtat. Es tracta, per tant, d’un federalisme només nominal, concedit des del poder central d’un Estat presumptament federal, que és qui, en definitiva, dona graciosament més o menys competències a les parts “federades”, i que, en conseqüència, reté en exclusiva la facultat de poder-les retallar i fins i tot anul·lar.
Aquest esquema mental és el que crec que preval en les formacions polítiques espanyoles que encara s’autodenominen federalistes. De fet, en els darrers quaranta anys no hi ha hagut un pensament federalista sòlid a nivell espanyol (ni tampoc català), i els pocs i tímids intents han fracassat sempre o romanen en una irrellevant marginalitat arrossegats per interpretacions i corrents divergents que no aconsegueixen arribar a cap consens sobre un hipotètic model federal. En els darrers anys i mesos el federalisme ha retrocedit fins a l’oblit, com a conseqüència de l’ofensiva recentralitzadora de la dreta i el replegament de l’esquerra a la defensa de l’autonomisme existent. Estic pensant, sobretot, en el PSOE, que no només s’ha oblidat de la “Declaració de Granada” sinó que ara ja no fa cap referència al federalisme com una possibilitat per resoldre les innegables tensions i desajustos territorials de l’Estat espanyol.
Per això, des del meu punt de vista, es pot parlar del fracàs del federalisme espanyol, perquè com diu Pi i Maragall d’una forma diàfana al final del pròleg de 1882: “fuera del pacto se puede ser descentralizador, no federal” (p. 80).
